Terra cremada

La política de terra cremada és aquella que aplica l'exèrcit guanyador un cop conclosa la batalla. És la certificació de la victòria i la garantia de la submissió del vencedor sobre el vençut. En origen, no es tractava tant sols de la destrucció dels camps per fer inviable l'emplaçament i l'alimentació dels exercits derrotats, sinó que sobretot suposava la destrucció de qualsevol opció de reconstrucció, de defensa, de refugi o de transport pels subjugats.

Traducció a la colònia...

Què sobre el territori assolat militarment no hi creixi ni un bri d'herba.

Què la vida esdevingui impossible després de l'expulsió i l'enderroc de bona part del barri.

Què des de l'exterior es percebi que l'operació urbanística va endavant i que no hi ha marxa enrere. La Colònia Castells ja no existeix. Així es veu el barri des del carrer Entença.

Què els resistents o residents creguin que no hi ha opció, que han de marxar, que han de renunciar a qualsevol alternativa al pla.

Què els qui no tenen dret legal a res tot hi haver pagat un lloguer durant molts anys, es resignin a acceptar la situació d'haver d'abandonar casa seva.

Què els okupes i ocupes que encara viuen als passatges no fan més que degradar  encara més l'espai. Transmissió o transferència de la responsabilitat dels autèntics culpables (promotors privats, administracions) a l'ocupació com a boc expiatori.

Just darrera de la muntanya de runa, a poc més de 5 metres i encara que sembli mentida encara hi viu gent

De terra cremada és la política urbanística que apliquen els estaments responsables a la ciutat de Barcelona. Aquesta es la veritable lògica que governa la manera d'actuar de l'ajuntament i la generalitat en tots els casos de destrucció dels barris populars, i el cas de la Colònia Castells no és diferent.

La qüestió radica en eliminar les formes de vida barates per imposar la vida cara.

Ho cremen tot fent tabula rassa per exterminar l'opció de recordar una vida diferent a l'opció vertical.

Ho destrossen tot estenent el desert per esborrar l'alternativa de formes de vida més barates i sostenibles

Ho fan malbé tot per imposar el mode de vida dominant i expulsar les classes populars d'aquest enclavament privilegiat.

Part de guerra:

L'última etapa dins la primera fase de desaparició de la barriada, l'enderroc, s'està produint-se d'una manera, podríem dir, incongruent i inexplicable. L'empresa Urcotex responsable de l'enderrocament està procedint sense ordre ni concert, obrint rasses enmig de cases habitades, forats negres que pretenen esborrar qualsevol possibilitat real de reconstruir i rehabilitar la colònia, solars inexplicables i inútils que destrueixen sostres plausibles per persones que si en necessiten. Per si no hi hagués prou, aquesta setmana els destructors s'han dedicat a destruir el que ja estava destruït. Han reobert cases tapiades, tornant-les a destrossar per dins, i tornant-les a retapiar un cop acabada la feina. 

Perquè tanta perfecció en la destrucció? 

Perquè tant d'escarni?
Perquè han de destruir el destruït? 

Para que no se meta nadie...-diuen ells. 

A la part alta de Barcelona surt més rentable tenir solars inhòspits, terra cremada, que no ocupades per unitats domèstiques que necessiten un sostre i que no tenen prou recursos per pagar-se'l.

La pregunta segueix essent la mateixa que en els darrers mesos:

Perquè destruir si no tenen pressupost per desenvolupar el pla? 

Doncs això és el que explica la tàctica de la terra cremada. Una manera de certificar que no hi ha marxa enrere, que la colònia ja no re-xisteix.

Abans la mort, abans el buit, abans el no-res, que la vida barata.

Mentre assistim a la destrucció, aquesta setmana s'estan produint els últims trasllats de les unitats domèstiques amb dret a reallotjament. Aquestes dues darreres famílies estan en procés de marxar del barri, però encara han de tornar a la casa vella per dutxar-se perquè encara no tenen ni calefacció ni aigua calenta. Després de veure com el seu trasllat es prorrogava fins l'exasperació, fa 4 mesos que havien de ser fora, ara es troben que els pisos nous estan inacabats i que ningú sembla preocupar-se'n.

Un cop més els veïns i veïnes som el que menys compta a l'hora de desplegar el pla urbanístic, com si fóssim els últims convidats en arribar. Sobren 13 pisos nous, 13 famílies que no han pogut assumir les condicions ni de compra ni lloguer al nou edifici, i les que estan instal·lades es queixen de l'augment desmesurat de les despeses que han hagut d'assumir amb la mudança.

Propietarització versus proletarització:

Per altra banda, els gestors de l'expropiació han fomentat fins l'exasperació que la contractació del nou pis es realitzi com una operació de compra i no de lloguer. Sembla mentida que en una promoció de pisos de protecció oficial es privilegi aquesta opció i no la de lloguers accessibles. Això s'explica perquè a dia d'avui no a tothom li concedeixen una hipoteca, amb el que la tendència a la propietarització constitueix un tamís més, un altre filtre que acabarà d''expulsar els “indesitjables” que no guanyen prou ni tenen prou estatus per viure a Les Corts.

Les mateixes condicions d'accés als pisos han actuat com una primera frontera i mecanisme de selecció amb aparença inofensiu per evitar la permanència al barri de certes famílies. La insistència en l'assoliment de la condició de propietari només és un joc d'engranatges més en tota aquesta operació.

Per tant, trobem que darrera de l'operació expropiatoria hi hagut un moviment de mar de fons que impulsava a la permanència o a l'evicció segons els nivell d'ingressos. Un cop més, l'operació política s'ha emmascarat darrera un simple mecanisme econòmic de selecció darrera el qual sembla no haver-hi responsables directes. Els polítics i gestors fan servir la mà inivisible per justificar les seves polítiques expulsant-se les puces i adduint la lògica del mercat davant el problema de la carència d'habitatges.

La manera en com s'està gestionant el mode de producció de la ciutat amaga una gran irresponsabilitat política, que tants sols afavoreix als sectors de població amb rendes altes. S'expulsa la població autòctona empobrida i es fomenta la vinguda de població al·lòctona enriquida. Els primers resideixen on poden, els segons on volen. És així com es construeix l'homogeneïtat d'un barri, no per art de màgia ni per certa lògica entròpica dels moviments de població, sinó per exclusiu mecanisme de reproducció de classe.

El territori funciona com un mirall on s'inscriuen les desigualtats socials, i fa trenta anys que es decidí que Les Corts havia de ser de les classes afavorides. És per això que és prefereixen solars erms, al manteniment de barris com la colònia. Millor un lloc per aparcar el cotxe per als nous veïns gentrificadors que una residència precària de gent aliena a un entorn elititzat.