Retalls històrics

Documental sobre la història general de Les Corts



Extret d'un blog d'història molt recomanable: http://histotube.blogspot.com/

EL CAMP DE LA CREU

Molt a prop de la Colònia, a l'altra banda de l'avui carrer d'Entença, abans Riera de Magòria, s'erigeix aquest vell barri que data de finals de segle XIX. El nom prové de la ubicació en aquell indret d'una creu de terme medieval, la Creu de Magòria. La creu presidia el camp que la circumdava, situant-se just al límit superior amb la travessera, d'aquí el topònim evident de Camp de la Creu.
Uns dels millors racons de la plaça, avui mateix en perill, amb l'edifici de l'antiga impremta, ja ensorrat.
Aquest barri, nascut a finals del segle dinou a redós de la Riera de Magòria per una banda i de l'antiga Carretera de Sarrià per l'altra, està afectat pel mateix pla urbanístic que la Colònia Castells. La primera fase -la que s'està aplicant ara mateix (desembre de 2010)- afectarà l'entranyable passadís interior i les casetes situades entre el carrer Morales, Montnegre i Entença, una altre model d'urbanització excepcional que desapareixerà sota el pes de les màquines destructores. També en aquesta primera fase tiraran algunes de les façanes emblemàtiques de la Plaça del Carme, com l'antiga impremta situada a la banda mar. Pel que fa a la segona fase, afectarà sobretot a la part de barri que dona a Entença fins a Montnegre, doncs algunes de les cases que donen al carrer Morales -aquesta vegada si- han estat catalogades i per tant, restaran en peus.


El carrer Jordà

L'altre dia passant pel carrer Montnegre en direcció a plaça del Carme, em cridava l'atenció el fet de que sota el rètol arrencat de la placa del carrer n'aparegués una altra amb la inscripció de carrer Jordà. Ràpidament, dues preguntes hem vingueren al cap: D'on ve aquest nom? I quan i perquè es va canviar pel de Montnegre?

L'explicació la trobem en els orígens d'urbanització de la zona. El 29 de gener de 1833 Josep Jordà i Santandreu provinent de Berga comprà la finca de 25.765 metres quadrats a Teresa Prats, vídua de Josep Antoni Lletjós i Anglada. El primer Jordà morí poc després, el 7 de febrer de 1834, amb el que la finca l'heretà el seu fill Josep Jordà i Gelabert que encarregà un primer plànol d'urbanització a Francesc Padrol, agrimensor i mestre d'obres.
El projecte partia d'un centre clar, una plaça, la del Carme, amb dos carrers perpendiculars que travessaven l'espai. Transversalment, el carrer, d'uns 80 metres de llarg, es deia Jordà en memòria del pare del propietari. Verticalment, el carrer s'anomenà Morales, en referència a l'alcalde cortsenc que aprovà el pla urbanístic. Baixant per aquest carrer, es desemboca al carrer Gelabert, un altre carrer de la urbanització dedicat a un altre familiar del planificador, en aquest cas, la seva mare, Maria Anna Gelabert i Font. 
El carrer Gelabert l'any 1947

El pla fou aprovat per l'ajuntament amb els corresponents permisos d'obres el 30 de gener de 1869. Tot i que no fou fins l'octubre de 1890 quan s'hi instal·là la font de fosa tant característica i el 12 del mateix mes a les 11h del matí quan s'inaugurà la plaça amb l'assistència de les autoritats.
La mateixa branca de la família també va adquirir els terrenys limítrofs amb la part superior del camp a l'altra banda de Travessera, els terrenys de Joan Rull i Camarassa anomenats per derivació, el Prat d'en Rull (antic prat d'indianes). Allà en una petita plaça avui esborrada, la plaça del Prat, a l'alçada del carrer Deu i Mata, s'alçava la casa gran de la família, Can Jordà.
A la mort de Josep Jordà heretaren la propietat els seus dos fills, Adolf i Antoni Jordà, que foren els que efectivament portaren a terme i fins i tot engrandiren els plans del pare. El 15 de juny de 1878 demanaren a l'ajuntament, juntament amb alguns propietaris de la zona, Joaquim Gelabert i Manuel Castells, continuar la urbanització de les seves parcel·les. D'aquesta manera es produí un altre impuls constructiu a la zona. Encara eminentment rural, però on es començaven a albergar indústries i manufactures, com rajoleres amb les seves bòbiles o de derivats del tèxtil, fabriques de xarol, hules...
Així aparegué per exemple, Manuel Castells, xarolista i propietari de les terres on avui hi ha la colònia i els terrenys adjacents, on ara hi ha l'ambulatori i la llar d'avis. En aquesta part, tocant a Travessera instal·là la seva fàbrica en una construcció anterior l'any 1873, entre la via principal i el carrer, encara sense urbanitzar, que en el futur seria la continuació de Montnegre. Travessant aquell terreny va néixer el primer carrer Castells, avui inexistent degut a l'ampliació del carrer Entença.
El nom de Jordà desaparegué el 1907 de la toponímia barcelonina, el que certifica l'antiguitat de la placa descoberta, que aquests dies ha vist el sol per primera vegada des d'aquelles llunyanes dates. La raó del canvi de nom fou perquè al produir-se l'annexió a Barcelona de 1897 es trobaren que ja hi havia dos carrers a la ciutat amb el mateix nom, un a Gràcia i l'altre a Sarrià. El de Gràcia desaparegué i és l'actual Hipòlit Lázaro, el de Sarrià encara es manté fins avui. Fou per això, per evitar la duplicitat que les autoritats decidiren canviar el nom del carrer pel de Montnegre, i encara avui ens preguntem perquè.

La plaça de la Llibertat

L'anècdota del carrer Jordà, però, no és la única que envolta els orígens del Camp de la Creu. Resulta que la plaça del Carme en els seus moment inicials s'anomenà plaça de la Llibertat. Els motius d'aquest nom són desconeguts, però segons J. Portavella, l'historiador onomàstic que millor ha treballat aquest tema, estaria relacionat amb els fets revolucionaris de l'època de planejament de la plaça. El període que aniria del derrocament d'Isabel II i la revolució de setembre de 1868 a la proclamació de la primera república el 1873 estigué caracteritzat per un fervor revolucionari sense precedents, amb per exemple la revolta de les quintes el 1870 contra el reclutament forçat d'homes per fer la guerra a les colònies d'Àfrica.
Així doncs la plaça originèriament es digué de la llibertat fins que tornà la monarquia amb Alfons XII i el 1878 amb la tornada al poder dels de sempre, els del “ráncio abolengo” es rebatejà amb el nom que porta actualment.