Després d'anar a protestar el dijous a l'Institut Municipal d'Urbanisme pel tema dels desnonaments, en especial el de l'Enkarna, i que aquesta hi tornés el dilluns a consultar el seu expedient, ahir ens vam aixecar amb el barri completament sitiat pels antiavalots de la Guàrdia Urbana.
A continuació, unes instantànies de la concentració amb la gent solidària que hi va acudir, gent de Les Corts, de 9barris, Poblenou o El Clot. Hi van ser el Juan, un altre amenaçat de la Colònia; la Isabel i la Verónica o l'Eliseu, persones desnonades que van voler solidaritzar-se amb l'Encarna. També cal destacar la presència al vestíbul de Francisco Arrabal, director de l'Institut Municipal d'Urbanisme, responsable dels desnonaments al nostre barri, i que s'ha vindicat en diverses ocasions pel seu tracte prepotent amb el veïnat. Finalment sembla que en el cas de l'Encarna encara hi ha cert marge per poder denunciar la seva situació, doncs tot just ara s'ha esgotat el procediment administratiu. Cal que sàpiguen que no pararem fins aconseguir el més just, la paralització d'aquest desnonament.
Un nou atac alienígena
Ahir, dimarts 13 vam viure amb angoixa un altre desallotjament imprevist i sense avís previ. Una altra “invasió alienígena”, un altre abús d'autoritat per part de les administracions, nou persones més sense sostre i les coses que segueixen en la mateixa dinàmica. En lloc de cercar solucions viables i raonades pels afectats se'ls hi complica encara més l'existència; en lloc de garantitzar un habitatge digne per tothom es garantitza un desallotjament pels que menys tenen. Fins quan durarà el despropòsit? Fins quan haurem d'aguantar tanta impunitat?
Eren les 7 en punt del matí quan una desena de furgonetes de les UPA tallaven tots els accessos a la Colònia, des de llavors fins a la tarda, cap veï va poder transitar pels nostres carrers sense ser increpat per algun agent. A l'edifici, habitatge de tres pisos ocupat des de feia prop de tres anys, hi habitaven nou persones que van sortir de casa seva amb les poques pertenències que els van deixar arreplegar.
El cas d'aquest habitatge és com molts dels que s'han ocupat al barri. Alguns pisos ja feia anys que estaven abandonats, deixats i degradats. L'entrada al pis -amb la clau facilitada per l'antic habitant de la casa- va permetre la rehabilitació de l'immoble al mateix temps que proporcionava un aixopluc a persones que no en tenien fins llavors. Fa un any i mig, un dels pisos fins i tot es va reconvertir en una sala de parts on hi va néixer un nadó per part natural. L'amenaça de desallotjament va provocar que la familia hagués de marxar i cerca una solució menys precària i més duradora. Des de llavors, la casa, sobretot, havia estat habitada per estudiants amb ingressos insuficients per pagar un lloguer en aquesta zona de Barcelona, però també per jubilats sense pensió o persones grans amb situacions econòmiques delicades.
Ho hem dit moltes vegades en aquest blog, l'ocupació aporta dos tipus de solucions a diferents cares del mateix problema. D'una banda, és un mitjà vàlid per denunciar l'especulació immobiliària. Tothom sap que l'existència de pisos buits, s'estima que uns 80.000 a l'àrea metropolitana, junt amb l'existència de famílies sense llar és un dels efectes més perversos del turbocapitalisme actual. A més, l'abandonament provoca degradació per l'edifici i l'entorn, així que, sovint, l'ocupació implica rehabilitació tant de l'immoble com de l'exterior. En cert moment, la gent jove que va començar a ocupar cases buides i abandonades van ser un revulsiu per caminar cap a la rehabilitació del barri, es va rejovenir la vida al carrer, es va portar a terme el Pla R, es va construir un hort autogestionat i es van recuperar les festes majors...De l'altra, des del punt de vista pragmàtic, proporciona un habitatge a persones, joves i grans, que no poden pagar els preus desorbitats del mercat immobiliari.
La degradació orquestrada com a tàctica contra la resistència veïnal
Ho diuen la majoria de veïns i veïnes. Abans de que enderroquessin cap casa; el barri era un bon lloc per viure, peculiarment bonic i tranquil. Amb l'inici de les operacions destructores, aquí no hi ha qui hi visqui, i sembla més senzill enderrocar-ho tot que mantenir-ho. La degradació consentida, fomentada i propiciada per les administracions com una tàctica premeditada no és una tendència nova al barri, i ja fa més de 30 anys que dura, en concret des de que el PGM va condemnar la zona a la destrucció i expulsió del veïnat. El primer símptoma és quan es comença a no permetre cap mesura de rehabilitació, i després quan s'impossibiliten els lloguers. L'abandonament consentit, el no atorgament de permisos d'obra per recuperar els desperfectes sumat a la pressió que suposa l'amenaça constant de l'expropiació han sigut una constant en les tres darreres dècades de la Colònia. És per això, que els enderrocs actuals segueixen la mateixa lògica i ha sigut la cirereta a la dinàmica de degradació forçosa a la que ha estat sotmès el barri tots aquests anys. La voluntat de les administracions és expulsar a les persones de rendes baixes per uniformitzar i homogeneïtzar Les Corts, amb paraules tècniques, gentrificar el barri, elititzar-lo. I amb això estan desemascarant els seus veritables interessos, es preocupen més per la rendibilitat i pels diners que per les persones. Per ells és més important que quadrin els números que el fet de que les persones amb baixos ingressos es quedin sense casa. I així els hi vam i així ens va a nosaltres...
Els habitatges -valgui la redundància- són per habitar-los i no per especular-hi o enriquir-se. Un pis buit i deshabitat és completament legítim de ser susceptible d'ésser ocupat mentre l'accés a sostre no estigui garantit per tothom. És més culpable qui manté un pis abandonat esperant que n'augmenti el valor per posar-lo al mercat, que la persona que hi entra per rehabilitar-lo i omplir-lo de vida.La colonia Castells no tiene quien construya...Pero si quién la destruya
Amb aquest títular s'inicia la notícia de l'edició d'avui de El País sobre el desallotjament d'ahir. Segons aquest diari i després d'haver parlat amb responsables d'Incasol-Reursa, sembla que no troben constructors que vulguin assumir el cost de l'operació dels pisos de protecció oficial i de venda “lliure” que haurien d'anar als solars que han deixat les demolicions.
Es confirma el que des d'aquest blog venim denunciant des de que va començar el període de crisi econòmica. El pla està encallat per falta de finançament. Nombrosos posts ho certifiquen i si no feu una ullada més a baix.
I és que ja es veia venir. Estava cantat, quan certifiquessin que no hi havia ningú, ni promotors ni constructors disposats a assumir l'operació, acabarien cercant la privatització del pla. I això és tornar al començament del litigi, al 2001 quan el llavors alcalde Clos i el regidor Hereu pressionats per la Plataforma d'afectats van prometre que l'operació s'assumiria des dels àmbits públics.
Amb aquest pas, la venda als privats del que fa poc s'ha expropiat, les administracions seguiran amb el cúmul de despropòsits que ens han portat fins aquí.
La irresponsabilitat i la incompetència institucional ha quedat un cop més al descobert, tant sols ens queda preguntar-nos quina altra en faran. Després de les constants promeses incomplertes (Nadie se va a quedar en la calle); després de les constants demores (En enero de 2011 las dos fases estaran acabadas); després de gastar-se 37 millons d'euros en recol·locar la meitat del veïnat i fer-ne fora a qui no complia els requisits econòmics. Després de gastar-se'n uns quants més en enderrocar el barri inútilment i deixar-hi un solar brut i abandonat. Ara ho vendran tot a la iniciativa privada?
Quina protecció social dona aquest fet als veins que teòricament encara han de ser reallotjats? Quines garanties? Ho direm nosaltres, tant sols les del màxim benefici econòmic de la promoció per la constructora o promotor de torn, tant sols les que dictin les plusvàlues potencialment extraibles, al marge de les necessitats de les persones que hi vivim.
 |
| Els de Reursa (Incasol) i els d'Urcotex |
El pla de la Colònia ha sigut, és i serà un nyap mentre ens governin com si fóssim mercaderies. El govern ha assumit com a pròpia la lògica empresarial i manegerial de gestionar la ciutat i és clar que des d'aquesta perspectiva les simples persones de carn i ossos no comptem. En aquest procés, l'aliança públicoprivada ha estat clau i demostra al servei de qui estan els qui ocupen càrrecs institucionals. En aquesta aliança es fructifica i es visibilitza la solidaritat de les classes dominants per seguir subjugant i extraient beneficis de les classes treballadores. La seva missió no és cap altre que reconquerir tot el centre de la metròpolis per al seu ús, o millor, abús.
