Solidaritat contra les agressions al veïnat

La concentració de recolzament i acompanyament a les famílies afectades de la Colònia Castells davant de Reursa va aplegar gairebé una quarentena de persones. Cinc persones, un de cada casa afectada, van pujar al pis de l'empresa, acudint a la cita per entregar les claus i teòricament celebrar l'acta de possessió del seu domicili.

Davant la sorpresa dels executius de l'empresa, només van entregar una simbòlica clau de xocolata. Una clau de mentida, que escenificava la farsa del joc de promeses incomplertes que han seguit en el procés d'expropiació. 

Però més enllà de bromes simbòliques, la resposta de Reursa, i per tant d'Incasol, va ser duríssima. Literalment: -Ja us arribarà la notificació... (sic) Cap proposta, cap solució a un situació, ja ho hem dit, d'alarma, d'emergència social. 

Com si no sapiguessin que les amenaçes no ens faràn retocedir. Què no sóm només sis famílies les que ens hem quedat a la colònia. El barri, el seguim habitant malgrat els enderrocs i la situació d'agressió urbanística , bastantes persones, que sense cap altre solució viable, hem decidit quedar-nos. Per solucionar el nostre problema d'habitatge, òbviament, però també per denunciar totes les injustícies que es cometen a nivell urbanístic i d'habitatge a la ciutat, la manera com és té de construir i fer ciutat, expulsant els pobres de les zones amb potencial econòmic, imposant barris de rics, on qui menys té, ha de marxar, al no poder assumir les despeses de manutenció pels elevats preus de lloguer.

Quaranta persones -envoltats inexplicablement per dues furgonetes de mossos d'esquadra- vam recolzar i recolzarem el dret de permanència d'aquestes famílies a la colònia, portant cartells, cridant consignes i repartint un escrit denunciant la situació, demandant la solidaritat de la gent. Les víctimes directes de la crisi ens hem d'unir, no som l'únic barri que afrontem una situació similar, està el Bon Pastor, està la Mina, està Can Battló, està Vallcarca, està el Raval sud... barris diferents, però amb una mateixa lluita, afrontar la violència urbanística que s'esta exercint contra la ciutat popular.
Potser si que ens expulsaran a tots i a totes, però estem disposats a plantar cara i si més no, cridar als quatre vents el que fan amb les famílies més vulnerables, la política social que apliquen les  institucions que curiosament vetllen per l'habitatge social. (Incasol, Institut Municipal d'Urbanisme, Patronat municipal de l'habitatge...)










Uns/es quants/es hem decidit optar per la opció més difícil però més digne, quedar-nos a la Colònia i afrontar el sense sentit de l'enderroc del barri. De fet sóm els únics que hem vençut la por de quedar-nos i no obeïr submissament els dictats que ha marcat la ciutat capitalista. Aquella ciutat que administren les institucions per afavorir els interessos de les grans empreses i no els de la gent humil. L'altre dia  algú ho deia lúcidament a la tele: Amb la crisi, el govern actua com un bandoler però a l'inrevés. Si abans els bandolers robaven als rics per dona'ls-hi als pobres, ara el govern, per hipotèticament sortir de la crisi, roben als pobres per dona'ls-hi als rics. Retallen pensions, ajudes i no pugen els salaris i en canvi, ajuden als bancs a afrontar la pèrdua de beneficis.

Com a mínim, els veïns i veínes que quedem, sigui quina sigui la nostra situació, no ens sabem sols. Al contrari, sabem que podem comptar amb la única arma capaç d'aturar els efectes nocius de qualsevol agressió, la força de la col·lectivitat, la solidaritat, la mancomunió. Totes juntes afrontarem aquest dur procés d'expulsió i plantarem cara a les injustícies que s'estan cometent contra els que no hem fet cas de les amenaçes inútils i hem decidit quedar-nos. 



Demandem la solidaritat de tothom que vulgui sumar-se a la denúncia del genocidi de la ciutat popular i en aquest cas concret amb la lluita dels veïns de la Colònia Castells. 

Estigueu atents/es a les mobilitzacions.

I de moment podeu trucar, escriure un mail o un fax demanant explicacions a Reursa per la seva política en el cas de l'expulsió d'aquestes famílies. 

Podeu demanar perquè volen fer fora a l'Encarna, al Joan. Perquè volen expulsar a la Judtih de casa seva si no n'han de fer res amb el terreny fins d'aquí molts anys... Perquè ataquen als pobres? Perquè no ajuden a la Juana, al Willi, al Benedicto? Perquè no respecten el domicili del Victor Manuel i la Délia? Perquè no aturen immediatament l'enderroc del barri si no n'han de fer res? I el que se us acudeixi... 

Reursa:

Telèfon

93 276 33 72
Fax:
93 359 11 12
e-mail:
info@reursa.cat

Avui ningú ha entregat les claus!

La concentració de recolzament i acompanyament a les sis famílies afectades davant de Reursa ha aplegat a unes 40 persones. Els veïns -envoltats inexplicablement per dues forgonetes de mossos d'esquadra- han pujat al pis i han entregat simbòlicament una clau de xocolata a l'empresa, una clau de mentida., de mentida ,com el que han fet ells durant tot el procés d'expropiació.

Pròximament penjarem fotografies de la concentració i una crònica més detallada. Assegurem, però, que no serà l'última acció que realitzarem per salvaguardar el dret d'aquestes famílies a quedar-se al barri. Doncs la resposta de Reursa ha sigut dir que ja enviaran les notificacions de desnonament i que han resolt expulsar a les persones afectades.

Reursa posa en risc d'exclusió social a sis famílies precàries amb l'amenaça d'expulsar-les de casa seva

Avui, divendres 28 de gener s'acaba el termini que ha imposat Reursa per l'entrega de claus definitiva als llogaters de la primera fase que encara habiten a la Colònia Castells. Sis famílies s'enfronten a l'amenaça de ser desnonades i expulsades definitivament de casa seva sense dret a reallotjament, malgrat les promeses en sentit contrari que els hi havien fet. D'aquesta manera culminarà el procés d'expropiació forçosa dels habitatges del pla d'enderroc del barri impulsat per l'Ajuntament de Barcelona i l'Institut Català del Sòl i executat per l'empresa Reursa.

La situació que viuen aquests llogaters a dia d'avui és dramàtica. En ple augue de la crisi econòmica, un possible desnonament agreujarà sense remei la seva situació d'inestabilitat. En tots els casos la precarietat com a conseqüència de la falta d'ingressos estables és una constant, i l'amenaça real de quedar-se al carrer -sense l'únic que posseeixen, un sostre on pernoctar- no farà més que agreujar la seva situació, amb el que la posició de desempara i desprotecció serà total.

Un cas flagrant és el de l'Encarna Muñiz, amb residència al passatge Barnola, 19. Té 62 anys, cobra una pensió mínima de jubilació de 540 euros al mes, va arribar al barri el maig de 2005 i fins el juny de 2010 va estar pagant un lloguer a Barnola SL (que li cobrava fraudolentament). A l'Encarna, Reursa li va prometre que la recol·locarien a un pis o casa de substitució al mateix barri. Malgrat això, li exigiren que abandonés l'habitatge abans del 29 des setembre de 2010, tot i que fins aquesta setmana no ha rebut cap mena de comunicació sobre la seva situació. Fins que aquest dilluns, dia 24, va rebre una carta on se l'encomiava a entregar les claus el divendres 28 a les 12 del matí a la seu de Reursa. Únicament quatre dies de marge i probablement, demà passat mateix o dilluns, l'Encarna es trobarà al carrer, completament indefensa i desprotegida sense cap mena de recurs ni d'allotjament.

Un altre situació no menys greu és el de la Juana Pérez Méndez, 50 anys, que viu al Passatge Castells, 82 des de fa prop de 20 anys. La Juana va estar pagant el lloguer fins el 1999, és una persona amb una completa desprotecció social i moltes carències, no té cap ingrés conegut i la seva situació econòmica i social és crítica. Durant anys ha precisat de l'ajuda d'Isabel Nualart, l'assistenta social del Districte de Les Corts, que no ha fet absolutament res per garantitzar i pal·liar la seva situació.

Un altre cas similar és el del Guillermo, d'aproximadament 40 anys, arribat a la Colònia Castells fà prop de deu anys. No té ocupació, està a l'atur sense cap mena de subsidi, viu en precari a una finca del passatge Castells en condicions d'infrahabitatge. També ha recorregut a l'assistència social però tampoc l'han ajudat.

També hi ha la família Cherrez Cruz, residents al Passatge Barnola, 24, amb contracte de lloguer des del novembre de 2004. Aquesta família, tot i posseir un document de Reursa conforme els hi donaran una solució de reallotjament estan en una situació difícil doncs no saben quan ni com hauran d'abandonar el seu domicili, ni si es farà efectiva la promesa.

I per últim, dos casos més que porten gairebé deu anys al barri, el cas de Judit Gimeno del passatge Barnola 36, a la Colònia Castells des de setembre de 2002 i que no ha rebut cap mena d'indemnització i la situació de Svetlana Ivhsina i Joan Puig, aquest últim en situació d'atur sense cap mena de subsidi. Aquesta parella tampoc tenen lloc on anar i en principi, malgrat les promeses, tampoc tenen dret a reallotjament

Un pla ple de retards i irregularitats

Fins avui, el Pla de Modificació Puntual del Pla general Metropolità de Barcelona a l'àmbit de la Colònia Castells ha patit nombrosos retards i irregularitats. Cal recordar els constants terminis incompletrs per part de Reursa a l'hora de concretar l'expropiació i recol·locació dels veïns afectats, doncs l'execució de la primera fase estava prevista per la setmana santa de 2008, i han hagut de passar dos anys i mig abans de que és fes efectiu el trasllat dels afectats. A més, les últimes famílies amb dret a reallotjament els hi ha estat demorat fins fa poc més d'una setmana el seu trasllat als pisos de substitució, és a dir amb tres anys de retard. Cal recordar també, que tant el 2003 a la pròpia redacció del pla, com el 2007 amb la firma del Protocol de col·laboració on s'establia el marc del procés d'expropiació, es marcava el gener del 2011 com a termini màxim per implementar tot el pla, amb les dues fases completes i la recol·locació de tots els veïns a un habitatge de substitució. A dia d'avui, com es pot comprovar, no està completament assolida ni la primera fase del pla i la segona fase ha quedat postposada sine die.

Entre les irregularitats comeses cal destacar el fet de que fins fa sis mesos (juny de 2010), molts llogaters han estat forçats a seguir pagant arrendament, malgrat que el caràcter de terreny expropiat marca clarament per llei, la prohibició de cobrar els lloguers dels habitatges afectats. Les administracions han permès el cobrament fraudulent, sobretot per part d'un dels propietaris majoritaris del sòl, Barnola S.L, desprotegint als residents afectats per aquesta situació. També hi ha el fet de que els pisos nous no estan degudament i completament acabats presentant nombroses deficiències (goteres, humitats, sistema de calefacció). O que a dia d'avui, tretze d'aquests pisos nous, construïts expressament, per la recol·locació romanen buits.

Incomprensiblement el Protocol de Col·laboració establia que només serien recol·locades aquelles persones que acreditessin la residència amb títol d'arrendament abans de juny de 2001. La cosa s'agreuja amb el sumatori de retards i irregularitats al·ludides, doncs han provocat que fossin nombrosos els habitants que han arribat a la Colònia des d'aquella llunyana data. Aquest fet ha propiciat que famílies amb gairebé deu anys de residència siguin expulsades de casa seva sense miraments i sense cap tipus de dret a reallotjament. Davant aquesta situació de retard continuat, Reursa va prometre al juliol a aquestes unitats domèstiques afectades que tindrien reallotjament, ja fos en un dels pisos nous o bé a alguna de les cases buides de la segona fase.

En un procés d'expropiació, la fixació d'una data límit per la fixació del dret a reallotjament és una mesura que atempta directament contra el dret a habitatge digne pel que les administracions haurien de vetllar. Incomplint també l'articulat de la Llei d'expropiacions forçoses i del Reglament d'Expropiacions forçoses, on s'estableix que qualsevol persona expropiada amb un contracte legal d'arrendament té dret a reallotjament, independentment de l'antiguitat d'aquesta condició.

Exigim la immediata solució pels casos exposats. 

Entenem que aquestes persones tenen dret a la permanència al seu domicili fins que es clarifiqui el calendari de la segona fase del MPGM de la Colònia Castells. 

L'enderroc de la primera fase de la colònia no té sentit doncs no tenen pressupost per tirar endavant la construcció ni l'execucció de la segona. 

Avui ningú ha entregat les claus! Ni l'Encarna, ni el Joan, ni la Judith, ni la Juana.

Prou desnonaments! Aturem immediatament l'enderroc de la Colònia! Salvem-la de l'especulació!

Dos atacs alienígenes en una setmana

Ho han tornat a fer...Amb nocturnitat i al·levosia, una altra familia sense casa, una casa menys a la Colònia Castells. 

Quatre seqüències d'un altre desallotjament absurd

Els alienigenes a primera hora

Reursa (Incasol), Ajuntament, Guàrdia Urbana, Urcotex=

                             Passió per destruïr.

Ens estem cansant de construir el que vosaltres destruiu

¿Manolo: No era que siempe llevabais arnés cuando balizais?

          I potser començarem a destruir el que vosaltres construïu

El dispositiu policial barrant el pas al veïnatge

Atac extraterrestre a la Colònia

Crònica d'un altre desallotjament inútil

Apuntava l'alba a la colònia, però encara era fosc, quan vuit furgonetes d'agents antiavalots de la Guàrdia Urbana han entrat a saco al barri, prenent i barrant el pas per tots els carrerons de la Colònia Castells. Deuen tenir molta por o no s'entén, perquè el desallotjament de dues noies d'un habitatge del passatge Barnola ha motivat una mobilització sense precedents per part dels agents policials, dels tècnics de Reursa i dels enderrocadors d'Urcotex.

Com extraterrestres aterrats directament des del planeta dels despropòsits, mentre els agents barraven el pas a les persones solidàries que s'acostaven per fer costat a les desallotjades, els buròcrates de Reursa (Incasol) i de l'Institut Municipal d'Urbanisme, acompanyats d'agents de paisà comunicaven l'imminent expulsió d'unes habitants tot just recent llevades. A continuació i davant la negativa de les joves d'abandonar el seu habitatge els agents antiavalots han procedit al desallotjament. Posteriorment, ja a la “puta calle”, han buidat les seves pertinences i el que han pogut, precipitadament i amb la mirada assassina dels agents clavades als clatells.

 

Quatre imatges del desallotjament de les perilloses ocupants d'una caseta al carrer Barnola

Davant aquesta situació el que resulta incomprensible és el contrast entre la meticulositat amb la que realitzen els desallotjaments i la matusseria amb la que han realitzat la resta d'operacions del pla. Potser és perquè s'han doctorat amb matrícula el màster en gestió de la destrucció? ¿O perquè la presència de persones utilitzant uns recursos (habitatge) desaprofitats, no fa més que assenyalar l'absurd i la incompetència del mercat immobiliari, de la política urbanística i d'habitatge d'aquest país?

Veïeu la cara de patiment en el desplegament de les seves funcions?

 Defensa de l'ocupació com una opció digne:

Tothom acorda en dir que l'habitatge és una necessitat vital i social bàsica que ha de ser protegida, i fins i tot la seva carència combatuda per les institucions. Qualsevol llei de qualsevol país d'aquests que en diuen democràtics ho especifica, començant per l'article 47 de la constitució espanyola. I no és per força de llei que s'exposa aquesta argument sinó tant sols per assenyalar la incongruència dels governants, que no compleixen ni les seves pròpies normatives.

Però, ja ho hem dit, no és qüestió d'emparar-se amb la legislació que tants cops resulta interpretable i manipulable al servei dels qui més tenen, sinó en el propi sentit comú. La segona fase de la Colònia Castells està paralitzada, la primera tant sols es dedica a destruir inútilment les casetes que van quedant buides, a l'espera de l'extinció i consumició dels pressupostos destinats a l'enderroc. Darrera les màquines no tenen previst deixar-hi més que runes, un solar brut i degradat que durant anys indefinits la màxima utilitat que podrà tenir serà la d'un pàrking-dormitori. A aquesta perversa situació cal sumar-hi els 13 pisos “nous” que encara romanen buits a l'espera de no se sap ben bé què. ¿No seria més econòmic, en tota l'extensió del terme, rehabilitar la colònia i proporcionar habitatges a preu assequible a qui ho necessités, que enderrocar a l'espera de líquid inversor i d'algun constructor que volgués assumir la iniciativa?

Perquè molesta tant que determinades persones utilitzin els habitatges buits i abandonats per ubicar-hi la seva residència? Tota necessitat elemental de la vida ha de passar per sobre, si cal, de qualsevol pretensió de normativitzar l'existència. Si una persona no disposa d'ingressos ni de recursos per accedir a un habitatge digne hauria de ser considerat legítim que amb els propis mitjans s'apropiés de les condicions necessàries per accedir als recursos negats. I més quan no hi ha escassetat de recursos, doncs la proporció de pisos buits és incalculable. En la situació de crisi actual no tothom es pot pagar un lloguer o no tothom està disposat a destinar més del 70% del sou, si en tenen, pel pagament del lloguer o la hipoteca. Veritat que ningú s'estranya quan hi ha persones que remenen els containers en busca de quelcom que portar a la boca? Veritat que ningú s'estranya veure les cues de persones que es formen a alguns supermercats a la recerca d'aliments a reciclar per deglutir? Oi que ningú es sorprèn quan hi ha gent que reaprofita roba vella tirada al costat de la brossa? Segur que, davant escenes com aquestes, tothom pensa: -Home, clar, si ho han de tirar...Millor què s'aprofiti, que no que vagi a les escombraries.

Perquè costa tant, doncs, extrapolar l'exemple al tema de l'habitatge? Perquè costa tant entendre que front les necessitats no cobertes, l'assumpció de la responsabilitat i l'acció directa dels implicats és la millor sortida? Perquè tanta por a l'autogestió de la comunitat?Perquè tanta repressió a les persones que no baixen el cap submises davant les agressions del mercat?

Una explicació és perquè fa temps que la residència s'ha convertit en la mercaderia per excel·lència, la principal font de renta i d'inversió de la majoria de classes enriquides d'aquest país. O encara penseu que els qui s'enriqueixen ho fan treballant?

Reinvertim els exemples per comprovar la contradicció implícita del moment actual. ¿Imagineu una persona propietària de la única font amb aigua potable d'un poble, per tant amb una situació de monopoli sobre els recursos hídrics, que decidís especular amb el preu de l'aigua i enriquir-se a costa de la set dels demés, deixant rajar l'aigua per no vendre-la al preu sol·licitat? O un malànima que es vulgui enriquir a costa de negar el menjar de boca a algú? El problema és que això també passa direu, però comprendreu que es una altra escala i tot un altre nivell. Afortunadament encara no val el mateix un plàtan o una poma que un apartament a la manga del mar menor.

La Plaça de la Resistència

Però tornem a la Colònia, tornem a aquest matí... Immediatament després del desallotjament, amb protecció policial i la mirada atònita de molts de nosaltres, membres d'Urcotex amb l'ajuda d'una excavadora s'han dedicat a rebentar els equipaments humils però públics de la Plaça de la Resistència.

La Plaça de la resistència? Si, tu, ens han xafat la guitarra abans de la inauguració... I és que encara no havíem parlat de la plaça de la Resistència perquè encara estava en projecte i era una petita sorpresa que els membres de Salvem la Colònia estàvem preparant aquestes darreres setmanes.

Ja coneixeu la filosofia que hi ha darrera el nostre col·lectiu. Des del primer moment de la seva existència ens hem desllomat per millorar i rehabilitar en la mesura de les nostres possibilitats el barri. Per això era el Pla R, per això totes les accions de millora que hem realitzat durant tots aquells anys. 

La última acció dins aquest pla de rehabilitació que estem  tot just començant a portar a terme és netejar i habilitar un dels solars deixats per la petjada monstruosa de les màquines, per fer-hi una plaça, la plaça de la R, la plaça de la Resistència.

Després del desallotjament, els paletes d'Urcotex (quina vergonya per l'ofici anomenar-los així!) han entrar a les "obres" de la plaça i s'han dedicat a arrencar els bancs, les taules i les valles verdes que havíem fixat per evitar l'aparcament de cotxes. Destruint tots els equipaments públics que els veïns i veïnes havíem anat construint sense l'ajuda de ningú. 

Sense més, perquè si, un cop més ha quedat demostrat l'antagonisme. Mentre la nostra tendència és sempre constructora i constructiva, amb aquest tipus d'accions es demostra quina lògica governa as responsables del pla. R contra D, rehabilitació contra destrucció, resistència contra despotisme, rebel·lia contra els despropòsits... Res de nou ni que ens estranyi a la Colònia.

La destrucció de la plaça de la R

L'exèrcit d'Urcotex en acció portant a terme la seva feina diària, la destrucció absurda

Però els que estimeu el barri no heu de patir, la història de la Plaça de la Resistència no acaba aquí i tot just comença.

Tornarem a aixecar el que avui ens han tirat per terra, una, dues, mil... Les vegades que faci falta. 

Per alguna cosa porta aquest nom...

Terra cremada

La política de terra cremada és aquella que aplica l'exèrcit guanyador un cop conclosa la batalla. És la certificació de la victòria i la garantia de la submissió del vencedor sobre el vençut. En origen, no es tractava tant sols de la destrucció dels camps per fer inviable l'emplaçament i l'alimentació dels exercits derrotats, sinó que sobretot suposava la destrucció de qualsevol opció de reconstrucció, de defensa, de refugi o de transport pels subjugats.

Traducció a la colònia...

Què sobre el territori assolat militarment no hi creixi ni un bri d'herba.

Què la vida esdevingui impossible després de l'expulsió i l'enderroc de bona part del barri.

Què des de l'exterior es percebi que l'operació urbanística va endavant i que no hi ha marxa enrere. La Colònia Castells ja no existeix. Així es veu el barri des del carrer Entença.

Què els resistents o residents creguin que no hi ha opció, que han de marxar, que han de renunciar a qualsevol alternativa al pla.

Què els qui no tenen dret legal a res tot hi haver pagat un lloguer durant molts anys, es resignin a acceptar la situació d'haver d'abandonar casa seva.

Què els okupes i ocupes que encara viuen als passatges no fan més que degradar  encara més l'espai. Transmissió o transferència de la responsabilitat dels autèntics culpables (promotors privats, administracions) a l'ocupació com a boc expiatori.

Just darrera de la muntanya de runa, a poc més de 5 metres i encara que sembli mentida encara hi viu gent

De terra cremada és la política urbanística que apliquen els estaments responsables a la ciutat de Barcelona. Aquesta es la veritable lògica que governa la manera d'actuar de l'ajuntament i la generalitat en tots els casos de destrucció dels barris populars, i el cas de la Colònia Castells no és diferent.

La qüestió radica en eliminar les formes de vida barates per imposar la vida cara.

Ho cremen tot fent tabula rassa per exterminar l'opció de recordar una vida diferent a l'opció vertical.

Ho destrossen tot estenent el desert per esborrar l'alternativa de formes de vida més barates i sostenibles

Ho fan malbé tot per imposar el mode de vida dominant i expulsar les classes populars d'aquest enclavament privilegiat.

Part de guerra:

L'última etapa dins la primera fase de desaparició de la barriada, l'enderroc, s'està produint-se d'una manera, podríem dir, incongruent i inexplicable. L'empresa Urcotex responsable de l'enderrocament està procedint sense ordre ni concert, obrint rasses enmig de cases habitades, forats negres que pretenen esborrar qualsevol possibilitat real de reconstruir i rehabilitar la colònia, solars inexplicables i inútils que destrueixen sostres plausibles per persones que si en necessiten. Per si no hi hagués prou, aquesta setmana els destructors s'han dedicat a destruir el que ja estava destruït. Han reobert cases tapiades, tornant-les a destrossar per dins, i tornant-les a retapiar un cop acabada la feina. 

Perquè tanta perfecció en la destrucció? 

Perquè tant d'escarni?
Perquè han de destruir el destruït? 

Para que no se meta nadie...-diuen ells. 

A la part alta de Barcelona surt més rentable tenir solars inhòspits, terra cremada, que no ocupades per unitats domèstiques que necessiten un sostre i que no tenen prou recursos per pagar-se'l.

La pregunta segueix essent la mateixa que en els darrers mesos:

Perquè destruir si no tenen pressupost per desenvolupar el pla? 

Doncs això és el que explica la tàctica de la terra cremada. Una manera de certificar que no hi ha marxa enrere, que la colònia ja no re-xisteix.

Abans la mort, abans el buit, abans el no-res, que la vida barata.

Mentre assistim a la destrucció, aquesta setmana s'estan produint els últims trasllats de les unitats domèstiques amb dret a reallotjament. Aquestes dues darreres famílies estan en procés de marxar del barri, però encara han de tornar a la casa vella per dutxar-se perquè encara no tenen ni calefacció ni aigua calenta. Després de veure com el seu trasllat es prorrogava fins l'exasperació, fa 4 mesos que havien de ser fora, ara es troben que els pisos nous estan inacabats i que ningú sembla preocupar-se'n.

Un cop més els veïns i veïnes som el que menys compta a l'hora de desplegar el pla urbanístic, com si fóssim els últims convidats en arribar. Sobren 13 pisos nous, 13 famílies que no han pogut assumir les condicions ni de compra ni lloguer al nou edifici, i les que estan instal·lades es queixen de l'augment desmesurat de les despeses que han hagut d'assumir amb la mudança.

Propietarització versus proletarització:

Per altra banda, els gestors de l'expropiació han fomentat fins l'exasperació que la contractació del nou pis es realitzi com una operació de compra i no de lloguer. Sembla mentida que en una promoció de pisos de protecció oficial es privilegi aquesta opció i no la de lloguers accessibles. Això s'explica perquè a dia d'avui no a tothom li concedeixen una hipoteca, amb el que la tendència a la propietarització constitueix un tamís més, un altre filtre que acabarà d''expulsar els “indesitjables” que no guanyen prou ni tenen prou estatus per viure a Les Corts.

Les mateixes condicions d'accés als pisos han actuat com una primera frontera i mecanisme de selecció amb aparença inofensiu per evitar la permanència al barri de certes famílies. La insistència en l'assoliment de la condició de propietari només és un joc d'engranatges més en tota aquesta operació.

Per tant, trobem que darrera de l'operació expropiatoria hi hagut un moviment de mar de fons que impulsava a la permanència o a l'evicció segons els nivell d'ingressos. Un cop més, l'operació política s'ha emmascarat darrera un simple mecanisme econòmic de selecció darrera el qual sembla no haver-hi responsables directes. Els polítics i gestors fan servir la mà inivisible per justificar les seves polítiques expulsant-se les puces i adduint la lògica del mercat davant el problema de la carència d'habitatges.

La manera en com s'està gestionant el mode de producció de la ciutat amaga una gran irresponsabilitat política, que tants sols afavoreix als sectors de població amb rendes altes. S'expulsa la població autòctona empobrida i es fomenta la vinguda de població al·lòctona enriquida. Els primers resideixen on poden, els segons on volen. És així com es construeix l'homogeneïtat d'un barri, no per art de màgia ni per certa lògica entròpica dels moviments de població, sinó per exclusiu mecanisme de reproducció de classe.

El territori funciona com un mirall on s'inscriuen les desigualtats socials, i fa trenta anys que es decidí que Les Corts havia de ser de les classes afavorides. És per això que és prefereixen solars erms, al manteniment de barris com la colònia. Millor un lloc per aparcar el cotxe per als nous veïns gentrificadors que una residència precària de gent aliena a un entorn elititzat.