Dos atacs alienígenes en una setmana

Ho han tornat a fer...Amb nocturnitat i al·levosia, una altra familia sense casa, una casa menys a la Colònia Castells. 

Quatre seqüències d'un altre desallotjament absurd

Els alienigenes a primera hora

Reursa (Incasol), Ajuntament, Guàrdia Urbana, Urcotex=

                             Passió per destruïr.

Ens estem cansant de construir el que vosaltres destruiu

¿Manolo: No era que siempe llevabais arnés cuando balizais?

          I potser començarem a destruir el que vosaltres construïu

El dispositiu policial barrant el pas al veïnatge

Atac extraterrestre a la Colònia

Crònica d'un altre desallotjament inútil

Apuntava l'alba a la colònia, però encara era fosc, quan vuit furgonetes d'agents antiavalots de la Guàrdia Urbana han entrat a saco al barri, prenent i barrant el pas per tots els carrerons de la Colònia Castells. Deuen tenir molta por o no s'entén, perquè el desallotjament de dues noies d'un habitatge del passatge Barnola ha motivat una mobilització sense precedents per part dels agents policials, dels tècnics de Reursa i dels enderrocadors d'Urcotex.

Com extraterrestres aterrats directament des del planeta dels despropòsits, mentre els agents barraven el pas a les persones solidàries que s'acostaven per fer costat a les desallotjades, els buròcrates de Reursa (Incasol) i de l'Institut Municipal d'Urbanisme, acompanyats d'agents de paisà comunicaven l'imminent expulsió d'unes habitants tot just recent llevades. A continuació i davant la negativa de les joves d'abandonar el seu habitatge els agents antiavalots han procedit al desallotjament. Posteriorment, ja a la “puta calle”, han buidat les seves pertinences i el que han pogut, precipitadament i amb la mirada assassina dels agents clavades als clatells.

 

Quatre imatges del desallotjament de les perilloses ocupants d'una caseta al carrer Barnola

Davant aquesta situació el que resulta incomprensible és el contrast entre la meticulositat amb la que realitzen els desallotjaments i la matusseria amb la que han realitzat la resta d'operacions del pla. Potser és perquè s'han doctorat amb matrícula el màster en gestió de la destrucció? ¿O perquè la presència de persones utilitzant uns recursos (habitatge) desaprofitats, no fa més que assenyalar l'absurd i la incompetència del mercat immobiliari, de la política urbanística i d'habitatge d'aquest país?

Veïeu la cara de patiment en el desplegament de les seves funcions?

 Defensa de l'ocupació com una opció digne:

Tothom acorda en dir que l'habitatge és una necessitat vital i social bàsica que ha de ser protegida, i fins i tot la seva carència combatuda per les institucions. Qualsevol llei de qualsevol país d'aquests que en diuen democràtics ho especifica, començant per l'article 47 de la constitució espanyola. I no és per força de llei que s'exposa aquesta argument sinó tant sols per assenyalar la incongruència dels governants, que no compleixen ni les seves pròpies normatives.

Però, ja ho hem dit, no és qüestió d'emparar-se amb la legislació que tants cops resulta interpretable i manipulable al servei dels qui més tenen, sinó en el propi sentit comú. La segona fase de la Colònia Castells està paralitzada, la primera tant sols es dedica a destruir inútilment les casetes que van quedant buides, a l'espera de l'extinció i consumició dels pressupostos destinats a l'enderroc. Darrera les màquines no tenen previst deixar-hi més que runes, un solar brut i degradat que durant anys indefinits la màxima utilitat que podrà tenir serà la d'un pàrking-dormitori. A aquesta perversa situació cal sumar-hi els 13 pisos “nous” que encara romanen buits a l'espera de no se sap ben bé què. ¿No seria més econòmic, en tota l'extensió del terme, rehabilitar la colònia i proporcionar habitatges a preu assequible a qui ho necessités, que enderrocar a l'espera de líquid inversor i d'algun constructor que volgués assumir la iniciativa?

Perquè molesta tant que determinades persones utilitzin els habitatges buits i abandonats per ubicar-hi la seva residència? Tota necessitat elemental de la vida ha de passar per sobre, si cal, de qualsevol pretensió de normativitzar l'existència. Si una persona no disposa d'ingressos ni de recursos per accedir a un habitatge digne hauria de ser considerat legítim que amb els propis mitjans s'apropiés de les condicions necessàries per accedir als recursos negats. I més quan no hi ha escassetat de recursos, doncs la proporció de pisos buits és incalculable. En la situació de crisi actual no tothom es pot pagar un lloguer o no tothom està disposat a destinar més del 70% del sou, si en tenen, pel pagament del lloguer o la hipoteca. Veritat que ningú s'estranya quan hi ha persones que remenen els containers en busca de quelcom que portar a la boca? Veritat que ningú s'estranya veure les cues de persones que es formen a alguns supermercats a la recerca d'aliments a reciclar per deglutir? Oi que ningú es sorprèn quan hi ha gent que reaprofita roba vella tirada al costat de la brossa? Segur que, davant escenes com aquestes, tothom pensa: -Home, clar, si ho han de tirar...Millor què s'aprofiti, que no que vagi a les escombraries.

Perquè costa tant, doncs, extrapolar l'exemple al tema de l'habitatge? Perquè costa tant entendre que front les necessitats no cobertes, l'assumpció de la responsabilitat i l'acció directa dels implicats és la millor sortida? Perquè tanta por a l'autogestió de la comunitat?Perquè tanta repressió a les persones que no baixen el cap submises davant les agressions del mercat?

Una explicació és perquè fa temps que la residència s'ha convertit en la mercaderia per excel·lència, la principal font de renta i d'inversió de la majoria de classes enriquides d'aquest país. O encara penseu que els qui s'enriqueixen ho fan treballant?

Reinvertim els exemples per comprovar la contradicció implícita del moment actual. ¿Imagineu una persona propietària de la única font amb aigua potable d'un poble, per tant amb una situació de monopoli sobre els recursos hídrics, que decidís especular amb el preu de l'aigua i enriquir-se a costa de la set dels demés, deixant rajar l'aigua per no vendre-la al preu sol·licitat? O un malànima que es vulgui enriquir a costa de negar el menjar de boca a algú? El problema és que això també passa direu, però comprendreu que es una altra escala i tot un altre nivell. Afortunadament encara no val el mateix un plàtan o una poma que un apartament a la manga del mar menor.

La Plaça de la Resistència

Però tornem a la Colònia, tornem a aquest matí... Immediatament després del desallotjament, amb protecció policial i la mirada atònita de molts de nosaltres, membres d'Urcotex amb l'ajuda d'una excavadora s'han dedicat a rebentar els equipaments humils però públics de la Plaça de la Resistència.

La Plaça de la resistència? Si, tu, ens han xafat la guitarra abans de la inauguració... I és que encara no havíem parlat de la plaça de la Resistència perquè encara estava en projecte i era una petita sorpresa que els membres de Salvem la Colònia estàvem preparant aquestes darreres setmanes.

Ja coneixeu la filosofia que hi ha darrera el nostre col·lectiu. Des del primer moment de la seva existència ens hem desllomat per millorar i rehabilitar en la mesura de les nostres possibilitats el barri. Per això era el Pla R, per això totes les accions de millora que hem realitzat durant tots aquells anys. 

La última acció dins aquest pla de rehabilitació que estem  tot just començant a portar a terme és netejar i habilitar un dels solars deixats per la petjada monstruosa de les màquines, per fer-hi una plaça, la plaça de la R, la plaça de la Resistència.

Després del desallotjament, els paletes d'Urcotex (quina vergonya per l'ofici anomenar-los així!) han entrar a les "obres" de la plaça i s'han dedicat a arrencar els bancs, les taules i les valles verdes que havíem fixat per evitar l'aparcament de cotxes. Destruint tots els equipaments públics que els veïns i veïnes havíem anat construint sense l'ajuda de ningú. 

Sense més, perquè si, un cop més ha quedat demostrat l'antagonisme. Mentre la nostra tendència és sempre constructora i constructiva, amb aquest tipus d'accions es demostra quina lògica governa as responsables del pla. R contra D, rehabilitació contra destrucció, resistència contra despotisme, rebel·lia contra els despropòsits... Res de nou ni que ens estranyi a la Colònia.

La destrucció de la plaça de la R

L'exèrcit d'Urcotex en acció portant a terme la seva feina diària, la destrucció absurda

Però els que estimeu el barri no heu de patir, la història de la Plaça de la Resistència no acaba aquí i tot just comença.

Tornarem a aixecar el que avui ens han tirat per terra, una, dues, mil... Les vegades que faci falta. 

Per alguna cosa porta aquest nom...

Terra cremada

La política de terra cremada és aquella que aplica l'exèrcit guanyador un cop conclosa la batalla. És la certificació de la victòria i la garantia de la submissió del vencedor sobre el vençut. En origen, no es tractava tant sols de la destrucció dels camps per fer inviable l'emplaçament i l'alimentació dels exercits derrotats, sinó que sobretot suposava la destrucció de qualsevol opció de reconstrucció, de defensa, de refugi o de transport pels subjugats.

Traducció a la colònia...

Què sobre el territori assolat militarment no hi creixi ni un bri d'herba.

Què la vida esdevingui impossible després de l'expulsió i l'enderroc de bona part del barri.

Què des de l'exterior es percebi que l'operació urbanística va endavant i que no hi ha marxa enrere. La Colònia Castells ja no existeix. Així es veu el barri des del carrer Entença.

Què els resistents o residents creguin que no hi ha opció, que han de marxar, que han de renunciar a qualsevol alternativa al pla.

Què els qui no tenen dret legal a res tot hi haver pagat un lloguer durant molts anys, es resignin a acceptar la situació d'haver d'abandonar casa seva.

Què els okupes i ocupes que encara viuen als passatges no fan més que degradar  encara més l'espai. Transmissió o transferència de la responsabilitat dels autèntics culpables (promotors privats, administracions) a l'ocupació com a boc expiatori.

Just darrera de la muntanya de runa, a poc més de 5 metres i encara que sembli mentida encara hi viu gent

De terra cremada és la política urbanística que apliquen els estaments responsables a la ciutat de Barcelona. Aquesta es la veritable lògica que governa la manera d'actuar de l'ajuntament i la generalitat en tots els casos de destrucció dels barris populars, i el cas de la Colònia Castells no és diferent.

La qüestió radica en eliminar les formes de vida barates per imposar la vida cara.

Ho cremen tot fent tabula rassa per exterminar l'opció de recordar una vida diferent a l'opció vertical.

Ho destrossen tot estenent el desert per esborrar l'alternativa de formes de vida més barates i sostenibles

Ho fan malbé tot per imposar el mode de vida dominant i expulsar les classes populars d'aquest enclavament privilegiat.

Part de guerra:

L'última etapa dins la primera fase de desaparició de la barriada, l'enderroc, s'està produint-se d'una manera, podríem dir, incongruent i inexplicable. L'empresa Urcotex responsable de l'enderrocament està procedint sense ordre ni concert, obrint rasses enmig de cases habitades, forats negres que pretenen esborrar qualsevol possibilitat real de reconstruir i rehabilitar la colònia, solars inexplicables i inútils que destrueixen sostres plausibles per persones que si en necessiten. Per si no hi hagués prou, aquesta setmana els destructors s'han dedicat a destruir el que ja estava destruït. Han reobert cases tapiades, tornant-les a destrossar per dins, i tornant-les a retapiar un cop acabada la feina. 

Perquè tanta perfecció en la destrucció? 

Perquè tant d'escarni?
Perquè han de destruir el destruït? 

Para que no se meta nadie...-diuen ells. 

A la part alta de Barcelona surt més rentable tenir solars inhòspits, terra cremada, que no ocupades per unitats domèstiques que necessiten un sostre i que no tenen prou recursos per pagar-se'l.

La pregunta segueix essent la mateixa que en els darrers mesos:

Perquè destruir si no tenen pressupost per desenvolupar el pla? 

Doncs això és el que explica la tàctica de la terra cremada. Una manera de certificar que no hi ha marxa enrere, que la colònia ja no re-xisteix.

Abans la mort, abans el buit, abans el no-res, que la vida barata.

Mentre assistim a la destrucció, aquesta setmana s'estan produint els últims trasllats de les unitats domèstiques amb dret a reallotjament. Aquestes dues darreres famílies estan en procés de marxar del barri, però encara han de tornar a la casa vella per dutxar-se perquè encara no tenen ni calefacció ni aigua calenta. Després de veure com el seu trasllat es prorrogava fins l'exasperació, fa 4 mesos que havien de ser fora, ara es troben que els pisos nous estan inacabats i que ningú sembla preocupar-se'n.

Un cop més els veïns i veïnes som el que menys compta a l'hora de desplegar el pla urbanístic, com si fóssim els últims convidats en arribar. Sobren 13 pisos nous, 13 famílies que no han pogut assumir les condicions ni de compra ni lloguer al nou edifici, i les que estan instal·lades es queixen de l'augment desmesurat de les despeses que han hagut d'assumir amb la mudança.

Propietarització versus proletarització:

Per altra banda, els gestors de l'expropiació han fomentat fins l'exasperació que la contractació del nou pis es realitzi com una operació de compra i no de lloguer. Sembla mentida que en una promoció de pisos de protecció oficial es privilegi aquesta opció i no la de lloguers accessibles. Això s'explica perquè a dia d'avui no a tothom li concedeixen una hipoteca, amb el que la tendència a la propietarització constitueix un tamís més, un altre filtre que acabarà d''expulsar els “indesitjables” que no guanyen prou ni tenen prou estatus per viure a Les Corts.

Les mateixes condicions d'accés als pisos han actuat com una primera frontera i mecanisme de selecció amb aparença inofensiu per evitar la permanència al barri de certes famílies. La insistència en l'assoliment de la condició de propietari només és un joc d'engranatges més en tota aquesta operació.

Per tant, trobem que darrera de l'operació expropiatoria hi hagut un moviment de mar de fons que impulsava a la permanència o a l'evicció segons els nivell d'ingressos. Un cop més, l'operació política s'ha emmascarat darrera un simple mecanisme econòmic de selecció darrera el qual sembla no haver-hi responsables directes. Els polítics i gestors fan servir la mà inivisible per justificar les seves polítiques expulsant-se les puces i adduint la lògica del mercat davant el problema de la carència d'habitatges.

La manera en com s'està gestionant el mode de producció de la ciutat amaga una gran irresponsabilitat política, que tants sols afavoreix als sectors de població amb rendes altes. S'expulsa la població autòctona empobrida i es fomenta la vinguda de població al·lòctona enriquida. Els primers resideixen on poden, els segons on volen. És així com es construeix l'homogeneïtat d'un barri, no per art de màgia ni per certa lògica entròpica dels moviments de població, sinó per exclusiu mecanisme de reproducció de classe.

El territori funciona com un mirall on s'inscriuen les desigualtats socials, i fa trenta anys que es decidí que Les Corts havia de ser de les classes afavorides. És per això que és prefereixen solars erms, al manteniment de barris com la colònia. Millor un lloc per aparcar el cotxe per als nous veïns gentrificadors que una residència precària de gent aliena a un entorn elititzat.

Destruir per destruir

Malgrat l'ambient dessolat de cementiri, la vida segueix i continua a la colònia. Tot i els forats negres oberts, esvorancs i rasses que descusen el teixit urbà característic, els veïns i veïnes seguim recorrent els carrers a l'entrar i sortir de casa, continuem habitant la colònia.

La contradicció del moment actual:

Passen els dies, les setmanes i els mesos, i poc a poc, totes les coses es van posant al seu lloc. Per una banda, a peu de carrer, la destrucció segueix imparable. Tot i que aquesta setmana han deixat en pau, el que és pròpiament el barri, i s'han dedicat a destruir una altra zona històrica afectada del pla, el Camp de la Creu, a l'altra banda d'Entença. Aquests últims cinc dies, l'exèrcit destructor d'Urcotex s'ha dedicat a destrossar una de les façanes de la mítica Plaça del Carme, el cor del vell barri vuitcentista.

Per l'altra, als despatxos, cada vegada sembla més clar, no saben que fer amb la Colònia, no tenen pressupost per executar la segona fase, ni per pagar les expropiacions ni molt menys per edificar els blocs d'habitatges de recol·locació pels afectats.

La crisi ha atacat al pla allà on sempre fa més mal, a la butxaca, a les possibilitats i opcions de finançament de l'operació. I ara, entre fase i fase, el coitus interruptus ha propiciat que tot quedés a mitges i amb ningú content. Sense la viagra hipotecària, el panorama no pinta gens bé ni per les empreses i institucions encarregades de tirar endavant el projecte; i ni molt menys pels veïns i residents, ja diplomats en paciència, que veuen com la situació promet cronificar-se, un cop més, en la inestabilitat.

Evidentment, al col·lectiu Salvem la Colònia, el fracàs de les institucions i empreses destructores no ens preocupen gens, doncs no són més que víctimes de la seva pròpia incompetència. Però, el que estan fent amb els veïns.... Això no es pot permetre!

Mentre encara hi ha famílies que esperen que els hi diguin quan podran anar al pis nou, recordem que ja fa més de tres mesos que tothom de la primera fase hauria de ser fora. Algunes unitats domèstiques que ja s'han traslladat als blocs de reallotjament estan comprovant que amb l'augment del lloguer i els consums, no podran seguir pagant els rebuts durant molt de temps. De moment la situació no és dramàtica, perquè la majoria de famílies va rebre una indemnització, ni que sigui pel trasllat (1.800 euros). Però, i quan s'acabi aquest coixí? Qui podrà assegurar el pagament del lloguer, o en el pitjor dels casos, la hipoteca, a les persones que s'han vist obligades a marxar de casa seva i a canviar el seu estil de vida per un altre de més car? Cal tenir en compte, tal i com sol passar en aquests casos, que els lloguers que es paguen són molt més elevats als pisos nous que les quantitats que pagaven a les casetes, sobretot en el cas de les rendes antigues, on la diferència és més remarcable. A més, sembla que tot ho hagin fet malament, doncs ja hi ha humitats i goteres en alguns dels pisos recent estrenats, sobretot als banys.

Petit homenatge als que lluiten:

Mentrestant, entre runes, a la primera fase de la Colònia encara hi resta força gent, persones  amb dret a pis pendents eternament de marxar, altres a qui no s'ha garantit una recol·locació digne i a qui es va prometre una solució, exposats a quedar al carrer quan hauria de prevaldre el dret a un habitatge digne i d'altres que no volen marxar ni ho faran. A aquests si que se'ls hauria d'homenatjar, per la lliçó de resistència que estan donant amb el seu exemple. Hi ha gent que no recula, que no fuig del conflicte, que l'afronta i decideixen resistir dignament, des del principi, malgrat els anys, malgrat els atacs, malgrat les picabaralles, malgrat tot això, allà estan... I aquests seran els únics vencedors de tot plegat, potser no econòmicament, però si en dignitat. 

Ès hora de rectificar:

Així doncs la situació a la Colònia pels que patim els embats de l'urbanisme contra els barris populars és grotesca i perversa.

Grotesca per absurda. El pla està encallat, però els enderrocs segueixen. No saben perquè ho fan, però com ho tenen pagat, han d'enderrocar, trencar, esberlar i vandalitzar... Sense motiu. Tal com nens i nenes malcriats, per cridar l'atenció.

I perversa, perquè els afectats, de carns i ossos, seguirem essent els mateixos, els veïns, que hem d'habitar el dia a dia amb els nostres quefers i la necessitat de tenir un sostre i un entorn dignes.

Des del Col·lectiu Salvem la Colònia ho venim dient des de fa uns quants anys, i d'uns mesos ençà, amb insistència. Polítics, tècnics, responsables del pla, RECTIFIQUEU. Heu d'afrontar el canvi de plans d'una vegada! No heu sigut àgils per arreglar la conjuntura, la situació ha canviat respecte a 1976, respecte 2003, respecte 2007...Modifiqueu el vostre prisma, gireu de perspectiva i aposteu per la REHABILITACIÓ integral de la Colònia. Perquè malgrat la destrucció que hi heu sembrat, encara es pot salvar. Tot és possible amb bona voluntat política. La ciutat s'ha de construir pensant en els que hi viuen i no pensant en l'urbanisme com una màquina d'extreure el màxim rendiment i plusvàlua.

És per això que exigim els següents quatre punts:

1.Atureu immediatament la demolició i destrucció de la Colònia.

 

2.Informeu adequadament als veïns i veïnes de l'estat actual de desenvolupament del pla. 

 

3.Deixeu en pau als veïns que vulguin quedar-se a la colònia.

4.Repenseu el projecte tenint en compte la situació de crisi actual. Sempre serà més viable i solvent, la rehabilitació que els pisos buits sotmesos a la dictadura del mercat.

1ºFASE= KOIMETÉRION

Vita nostra brevis est,
breve finietur.
Venit mors velociter,
rapit nos atrociter,
nemini parcetur.

L'urbanisme contra els barris

Article-foto aparegut al Setmanari La Directa, als Quaderns d'Illacrua, 24 de novembre de 2010, núm. 26.

ENS TREURAN EL BARRI...

Haureu vist que tenim el blog una mica abandonat, però la veritat és que, tal i com estan les coses, costa escriure. És diferent explicar com es desplega i desenvolupa una lluita per salvar un barri, que narrar la destrucció i enderroc, no tant sols de les cases -el més evident- sinó la pròpia eliminació d'una forma de viure i dels propis veïns. Ja fa un temps que els nostres posts són tristos, però esperem que ens perdoneu, doncs reflexen la desesperació i la impotència de veure com ens trenquen el barri amb impunitat i al·levosia. Ja us ho avisavem, els forats negres estan proliferant per tot arreu, i també taquen les nostres ànimes.

Imagineu com s'ha de sentir un, quan cada vegada que surt de casa, troba un mur menys, una casa menys, un veí menys a qui saludar? No ens posarem melodramàtics, perquè la vida ja ho és prou, però, ho tornarem a repetir, encara que ens costi cada cop més, no deixarem de denunciar als quatre aprofitats que es freguen les mans cada vegada que deixa d'existir un bocí de barri i amb ell un tros de memòria popular.

Els despropòsits es succeïxen a la ja dissortada història de la Colònia, i fins i tot en la destrucció cal fer patir als veïns abnegats que encara hi vivim. Un parell d'exemples. El primer, l'enderrocament gratuït i precipitat d'algunes cases. Us penseu que tenen pressa perquè volen començar a construir ja els pisos de la segona fase? Doncs, evidentment que no... No tenen ni idea de quan podran tenir la inversió suficient per poder començar les obres, ni tant sols què hi faran en el solar, ni res de res...A quina constructora li vendran part dels terrenys per construir-hi pisos de promoció privada i preus de mercat lliure? D'on trauran els diners per cobrir tota l'operació? Recol·locaran als veïns de la primera fase que encara resten al barri o els deixaran al carrer? Què faran amb la segona fase, a part del que ja estan (no fent), deixant degradar els habitatges de la gent més gran? Les opcions pel solar no són gaire prometedores: Un pàrquing o una deixalleria improvisada?

De moment, la única cosa que els preocupa es degradar encara més el barri, fer-lo encara més invivible, què la gent (que encara no ho ha fet) tingui unes ganes bojes de marxar. Per això han començat a tirar a terra cases senceres adjacents a veïns que encara hi viuen, edificis que han tirat tant sols per molestar, per incrementar l'efecte de paisatge desolat després del bombardeig urbanístic. Així m'ho reconeixia el cap dels enderrocadors...- Yo ya les dije, no tiene sentido empezar por ahí, si no vamos a hacer nada con eso en mucho tiempo...Pero no me han hecho caso. Querian que lo triaramos con excavadoras, y yo les dije que nanai, que al lado vivian dos familias y que eso, si se tenia de derribar, había que tirarlo a mano...-Però perquè? -Me dijeron que empezaramos por ahí para presionar a los vecinos que no quieren marxar, es distinto vivir al lado de una casa tapiada, que al lado de un solar...- Més clar l'aigua, més miserable impossible.

L'altre exemple dels despropòsits, tot i de caire menor, són les rialles cíniques que hem d'aguantar els veïns després de cada expulsió i enderroc. Encara no sabem perquè, però els tres o quatre encorbatats de REURSA es pixen de riure cada vegada que hi ha un enderroc, inclús els seus becaris riuen... De què nassos riuen? De la seva incompetència, de la frustració, de pur cinisme? En un enterrament a ningú se li acudiria riure, perquè a sobre que fan fora a la gent de casa seva, els expulsats han de trobar-se amb un somriure, quan no un riallada, d'aquests descerebrats?

Llençem una aposta a l'aire a aquests que riuen tant: A veure quan tarden en fer quelcom (de nou) a la zona on estan enderrocant? Perquè la cosa promet anar per llarg... El barri està mort, perquè s'han carregat la seva integritat, però no la dels pocs veïns que hi quedem. I ho repetim, la cosa promet anar per llarg...

...PERÒ NO LA DIGNITAT

Les excavadores estan entrant a muerte, i cada vegada que assisteixo a un enderroc penso: Què poc costa destruir i quan construir... Què pensarien els esforçats jornalers que van aixecar, amb els seus propis mitjans, cada una de les casetes de la colònia? Segurament si ho poguessin veure i amb la tradició combativa de la que provenien, farien com els nois i noies del casal... Ja que ens han de treure, com a mínim, que els hi costi una estoneta.

CASAL 2: MOSSOS 0

El meu aplaudiment des d'aquí a tota la gent del Casal Popular, que han preferit plantar cara a la decisió judicial, posant les coses difícils, negant-se a marxar el dia que ho havia decidit el jutge, el dimarts 9 de novembre. I és que és la segona vegada que venen els mossos i no poden fer fora als col·lectius que omplen de vida, de projectes i d'il·lusió aquest centre social de la Colònia des de fa prop de quatre anys. Potser serà una victòria simbòlica, potser vindran qualsevol dia de matinada i tancaran el casal, però com a mínim haurà estat difícil. I no sabeu el plaer que resulta de veure, ni que sigui una sola vegada -i aquest cop en són dues- com la impunitat i el monopoli de la violència i l'autoritat no sempre funcionen ni es surten amb la seva.

Aquell dimarts però, no tot van ser victòries, i un veí més de la Colònia, el Pablo, es quedava sense casa. En aquell moment, estava portant a la seva filla a l'escola, amb el que com no hi era, no li van deixar treure ni les pertinències ni els seus estris de treball. Us imagineu la cara d'estupefacció que posaria al veure el seu petit somni enderrocat amb un escampall de coses seves entre les runes? Doncs més estupefactes es van quedar els agents antiavalots al comprovar com davant dels seus nassos, tant sols a 50 metres d'on estaven procedint al desnonament i l'enderroc, unes quantes persones tallaven el carrer Entença davant el Casal i es penjaven de la façana per fer front a la visita de la secretaria judicial, que, igual que els agents, hauria de marxar amb la cua entre cames i sense haver pogut complir les ordres dels superiors.


Per fer-vos una idea de l'ambient d'aquell dia, podeu veure aquest vídeo, per gentilesa de la gent de Metromuster, que estan treballant en  No-RES, un projecte documental vinculat amb la colònia, que un altre dia us explicarem amb més detall.