Estimats amics i amigues de la colònia castells.
De vegades, els mitjans de comunicació també s'acosten a transmetre el que passa a la realitat quotidiana i microbiana dels barris populars.
Des del Col·lectiu Salvem la Colònia, pensem que és positiu que es conegui la realitat d'un veïnatge que porta molts anys esperant, marejats fins l'extenuació amb infinita burocràcia, una millora de les seves condicions de vida. I creiem que amb la crisi econòmica sagnant dels nostres dies, cal que les administracions rectifiquin i corregeixin les decisions preses en funció d'un altre context social que ja ha caducat.
En el cas de la Colònia Castells, l'especulació i l'afany de guany sempre han estat ocults sota una capa de vernís indolent de cert discurs d'assistència social per part dels seus responsables polítics, amb l'emperador de de Les Corts, alcalde Hereu a la rereguarda i ara amb la Montserrat Sánchez a primera línia del front. Sempre remarcant la millora social pel barri que suposarà l'enderroc de la Colònia, quan no parlen de que han estat més de 30 anys empitjorant socialment i deixant podrir, un barri massa poc rentable per respectar-lo.
Si realment pensen en el benestar de la gent, que recol·loquin a qui ho vulgui -ja que ja estan fets els pisos- i que deixin quedar-se a qui ho desitgi i/o ho necessiti.
De vegades, els mitjans de comunicació també s'acosten a transmetre el que passa a la realitat quotidiana i microbiana dels barris populars.
Des del Col·lectiu Salvem la Colònia, pensem que és positiu que es conegui la realitat d'un veïnatge que porta molts anys esperant, marejats fins l'extenuació amb infinita burocràcia, una millora de les seves condicions de vida. I creiem que amb la crisi econòmica sagnant dels nostres dies, cal que les administracions rectifiquin i corregeixin les decisions preses en funció d'un altre context social que ja ha caducat.
En el cas de la Colònia Castells, l'especulació i l'afany de guany sempre han estat ocults sota una capa de vernís indolent de cert discurs d'assistència social per part dels seus responsables polítics, amb l'emperador de de Les Corts, alcalde Hereu a la rereguarda i ara amb la Montserrat Sánchez a primera línia del front. Sempre remarcant la millora social pel barri que suposarà l'enderroc de la Colònia, quan no parlen de que han estat més de 30 anys empitjorant socialment i deixant podrir, un barri massa poc rentable per respectar-lo.
Si realment pensen en el benestar de la gent, que recol·loquin a qui ho vulgui -ja que ja estan fets els pisos- i que deixin quedar-se a qui ho desitgi i/o ho necessiti.
Una mirada enrere per entendre perquè volen tirar a terra la Colònia?
Cal recordar que històricament centenars de casetes com les de la Colònia, formaven part del que JL Oyón anomena segones perifèries, que en aquest perímetre de la ciutat, s'estenien formant un eix obrer que anava de la Colònia Castells al Camp de la Creu. I que seguia a través de camps, bòbiles i horts de cultiu cap a la zona on ara hi ha l'Illa, i més enllà, cap al carrer Anglesola, fins a connectar amb el nucli antic de Les Corts.
El que volem dir, és que, llavors, el que ara és excepció era la norma. I tota la trama urbana de la zona consistia de sèries de casetes baixes de treballadors, tallers, fàbriques, camps de conreu, horts, dos camps de futbol i masies aïllades d'un passat rural no gaire llunyà.
El que si fou "excepcional" i trencà la continuïtat urbanística i social de la zona va ser la construcció massiva de grans blocs de formigó a partir dels anys cinquanta. Un exemple il·lustratiu del funcionament de l'especulació urbanística d'aquells anys, fou la polèmica arrel de la requalificació del camp de Les Corts del Fc Barcelona. La primera requalificació fou el 1951, els terrenys en origen eren per zona verda privada i després de llargues negociacions entre les cúpules administratives franquistes i els membres de la directiva del Barça, ja al 1962, l'alcalde Porcioles acabaria permetent una edificabilitat monumental, fent més que rentable l'operació, per eixugar els deutes del club.
Ja molt més tard, a remolc dels anys olímpics, un altre operació immobiliària de gran envergadura produiria una altra sacsejada al barri, al construir-se el gratacel ajagut que és aquest centre comercial per a VIPS que hi ha a l'actualitat inaugurat el 1993. Els terrenys -de 56.000 m2- els va comprar Roman Sanahuja Bosch al 1962 quan a la zona hi havia casetes i l'hospital de San Joan de Deu. Aquest empresari lleidatà, amb molta vista pels negocis, després crearia l'empresa Sacresa, impulsora del Pla Caufec. És un dels exponents del triomf i el declivi de la bombolla immobiliària i en aquell moment va saber anticipar-se vint anys a la configuració de l'eix econòmic i financer de la Diagonal. D'aquí, potser el nom insular del centre comercial. Perquè la seva construcció suposava una illa del capitalisme avançat, basat en el sempre eufemístic terme d'una suposada revitalització urbana de la zona, a través del foment del consum massiu per gent amb poder adquisitiu alt, en una zona fins llavors popular.
Model Barcelona. El privat finançava el públic a base de mal vendre terrenys d'utilitat municipal, la cosa es solucionava amb la cessió d'una part ínfima d'equipaments municipals i la plusvàlua generada se la quedaven els de sempre. Aquesta mena de classe corporativista que realment mana a la ciutat, feta de polítics, empresaris, càrrecs públics de tota mena, inversors, periodistes, jutges, advocats...Vaaaaam, les classes dominants d'ara.
Amb el temps, doncs, tota aquesta zona ha esdevingut a cops d'excavadora i talonari, el segon districte amb els preus més alts del sòl i habitatge de la ciutat. I aquí s'entén el perquè del pla de la colònia, el perquè del pla Anglesola, el perquè de l'esborrada final d'aquestes traces de Les Corts popular que queden en peu. El perquè de la destrucció de la Barcelona vella i popular, que molesta als ulls dels inversors i de les noves famílies que somien amb viure en pisos de luxe, amb vistes a parcs semipúblics, sempre homogenis i impersonals.
I amb aquest raonament, es comprèn el perquè de tot el desenvolupament del procés de la Colònia.
El que volem dir, és que, llavors, el que ara és excepció era la norma. I tota la trama urbana de la zona consistia de sèries de casetes baixes de treballadors, tallers, fàbriques, camps de conreu, horts, dos camps de futbol i masies aïllades d'un passat rural no gaire llunyà.
El que si fou "excepcional" i trencà la continuïtat urbanística i social de la zona va ser la construcció massiva de grans blocs de formigó a partir dels anys cinquanta. Un exemple il·lustratiu del funcionament de l'especulació urbanística d'aquells anys, fou la polèmica arrel de la requalificació del camp de Les Corts del Fc Barcelona. La primera requalificació fou el 1951, els terrenys en origen eren per zona verda privada i després de llargues negociacions entre les cúpules administratives franquistes i els membres de la directiva del Barça, ja al 1962, l'alcalde Porcioles acabaria permetent una edificabilitat monumental, fent més que rentable l'operació, per eixugar els deutes del club.
Ja molt més tard, a remolc dels anys olímpics, un altre operació immobiliària de gran envergadura produiria una altra sacsejada al barri, al construir-se el gratacel ajagut que és aquest centre comercial per a VIPS que hi ha a l'actualitat inaugurat el 1993. Els terrenys -de 56.000 m2- els va comprar Roman Sanahuja Bosch al 1962 quan a la zona hi havia casetes i l'hospital de San Joan de Deu. Aquest empresari lleidatà, amb molta vista pels negocis, després crearia l'empresa Sacresa, impulsora del Pla Caufec. És un dels exponents del triomf i el declivi de la bombolla immobiliària i en aquell moment va saber anticipar-se vint anys a la configuració de l'eix econòmic i financer de la Diagonal. D'aquí, potser el nom insular del centre comercial. Perquè la seva construcció suposava una illa del capitalisme avançat, basat en el sempre eufemístic terme d'una suposada revitalització urbana de la zona, a través del foment del consum massiu per gent amb poder adquisitiu alt, en una zona fins llavors popular.
Model Barcelona. El privat finançava el públic a base de mal vendre terrenys d'utilitat municipal, la cosa es solucionava amb la cessió d'una part ínfima d'equipaments municipals i la plusvàlua generada se la quedaven els de sempre. Aquesta mena de classe corporativista que realment mana a la ciutat, feta de polítics, empresaris, càrrecs públics de tota mena, inversors, periodistes, jutges, advocats...Vaaaaam, les classes dominants d'ara.
Amb el temps, doncs, tota aquesta zona ha esdevingut a cops d'excavadora i talonari, el segon districte amb els preus més alts del sòl i habitatge de la ciutat. I aquí s'entén el perquè del pla de la colònia, el perquè del pla Anglesola, el perquè de l'esborrada final d'aquestes traces de Les Corts popular que queden en peu. El perquè de la destrucció de la Barcelona vella i popular, que molesta als ulls dels inversors i de les noves famílies que somien amb viure en pisos de luxe, amb vistes a parcs semipúblics, sempre homogenis i impersonals.
I amb aquest raonament, es comprèn el perquè de tot el desenvolupament del procés de la Colònia.
Rectificar és de savis, però els nostres polítics no ho són pas
Els colons sempre han viscut amb l'estigma de l'afectació a sobre, sense per exemple, optar a obtenir permisos per poder arreglar les pròpies cases, sense saber que passaria amb el seu futur.
I així portem gairebé 40 anys de precarietat existencial. Fins avui, on algunes famílies esperen eternament una recol·locació en uns pisos horribles que ja estan fets i que porten més d'un any buits. D'altres que no volen anar a aquests pisos, que ja estan bé a casa seva, i prefereixen quedar-se a la colònia i que es rehabiliti. I d'altres que no saben ni on podran anar, ni quan, ni com.
Prop de 35 famílies (no són 22 com afirma Reursa) aniran al carrer, en un temps de crisi i dificultats de tot tipus. I n'hi ha prop de 150, les de la segona fase, que no saben absolutament Res. No saben ni si es farà el pla, ni sobretot, si s'ha de fer, ni quan ni com. D'aquí 3 anys, 5, 6?
La cosa promet anar leeeenta...
Perquè llavors esventrar el barri amb el desenvolupament de la primera fase?
Perquè degradar un conjunt arquitectònic que encara és rehabilitable?
Perquè trencar un model de vida i de barri que és desitjable?
Com és sabut, les polítiques públiques sempre s'han de readequar al context econòmic vigent. En un temps tant precari i més, en un tema tant delicat com el de l'habitatge, cal reformular constantment les polítiques a aplicar, i més quan des de bon principi el pla no ha resultat ser aigua clara.
És per això, que convidem a la reflexió a les entitats municipals i de la Generalitat que tenen competències en aquest sentit. Després d'una gestió nefasta, amb el constant incompliment de terminis, on la informació ha brillat per la seva absència i una manca de transparència flagrants, encomiem a que tinguin vista i sàpiguen rectificar a temps.
No poden recol·locar forçosament a més de 44 famílies, deixar-ne prop de 35 sense casa i mantenir en una espera indefinida a 150 més. I menys en els temps que corren, quan tantes persones al quedar-se a l'atur (més d'un 17% de la població catalana) no poden pagar ni el lloguer ni la hipoteca i es queden al carrer en quatre dies. En aquests últims tres anys, per exemple, es calcula que 350.000 propietaris de tot l'estat han perdut o estan a punt de perdre casa seva per no poder fer front a les hipoteques. Les xifres són més dramàtiques pel que fa als lloguers, en que les xifres de desnonaments han pujat un 15,7% respecte el 2007 només a Barcelona.
El pla d'expropiació, recol·locació i enderroc de la Colònia Castells ha quedat obsolet perquè es va idear i planificar a la mida d'un context de creixement econòmic i bombolla immobiliària, que ja no respon al moment actual.
En aquest cas, i responent a la demanda actual d'habitatge assequible per famílies amb pocs recursos, es tractaria de senzillament, modificar els objectius del pla. No caldria enderrocar res, tant sols desafectar la zona i atorgar ajuts a la rehabilitació de les casetes. També es podria aprofitar l'expropiació i el primer edifici de protecció oficial, ja construït, destinat a la recol·locació dels afectats i que porta gairebé un any buit.
Un canvi en aquest sentit, simplement faria augmentar el parc d'habitatges públics i protegits a disposició de les famílies que prefereixin quedar-se al barri, així com als demandants d'altres zones.
Així tothom quedaria satisfet, la gent que vol viure en un pis nou i les famílies que optin per quedar-se a la Colònia. I el que és més important, salvaríem un model de barri que permet unes relacions veïnals més estretes i el manteniment d'un avui, sempre fràgil, vincle social, a través de la construcció comunitària.
I així portem gairebé 40 anys de precarietat existencial. Fins avui, on algunes famílies esperen eternament una recol·locació en uns pisos horribles que ja estan fets i que porten més d'un any buits. D'altres que no volen anar a aquests pisos, que ja estan bé a casa seva, i prefereixen quedar-se a la colònia i que es rehabiliti. I d'altres que no saben ni on podran anar, ni quan, ni com.
Prop de 35 famílies (no són 22 com afirma Reursa) aniran al carrer, en un temps de crisi i dificultats de tot tipus. I n'hi ha prop de 150, les de la segona fase, que no saben absolutament Res. No saben ni si es farà el pla, ni sobretot, si s'ha de fer, ni quan ni com. D'aquí 3 anys, 5, 6?
La cosa promet anar leeeenta...
Perquè llavors esventrar el barri amb el desenvolupament de la primera fase?
Perquè degradar un conjunt arquitectònic que encara és rehabilitable?
Perquè trencar un model de vida i de barri que és desitjable?
Com és sabut, les polítiques públiques sempre s'han de readequar al context econòmic vigent. En un temps tant precari i més, en un tema tant delicat com el de l'habitatge, cal reformular constantment les polítiques a aplicar, i més quan des de bon principi el pla no ha resultat ser aigua clara.
És per això, que convidem a la reflexió a les entitats municipals i de la Generalitat que tenen competències en aquest sentit. Després d'una gestió nefasta, amb el constant incompliment de terminis, on la informació ha brillat per la seva absència i una manca de transparència flagrants, encomiem a que tinguin vista i sàpiguen rectificar a temps.
No poden recol·locar forçosament a més de 44 famílies, deixar-ne prop de 35 sense casa i mantenir en una espera indefinida a 150 més. I menys en els temps que corren, quan tantes persones al quedar-se a l'atur (més d'un 17% de la població catalana) no poden pagar ni el lloguer ni la hipoteca i es queden al carrer en quatre dies. En aquests últims tres anys, per exemple, es calcula que 350.000 propietaris de tot l'estat han perdut o estan a punt de perdre casa seva per no poder fer front a les hipoteques. Les xifres són més dramàtiques pel que fa als lloguers, en que les xifres de desnonaments han pujat un 15,7% respecte el 2007 només a Barcelona.
El pla d'expropiació, recol·locació i enderroc de la Colònia Castells ha quedat obsolet perquè es va idear i planificar a la mida d'un context de creixement econòmic i bombolla immobiliària, que ja no respon al moment actual.
En aquest cas, i responent a la demanda actual d'habitatge assequible per famílies amb pocs recursos, es tractaria de senzillament, modificar els objectius del pla. No caldria enderrocar res, tant sols desafectar la zona i atorgar ajuts a la rehabilitació de les casetes. També es podria aprofitar l'expropiació i el primer edifici de protecció oficial, ja construït, destinat a la recol·locació dels afectats i que porta gairebé un any buit.
Un canvi en aquest sentit, simplement faria augmentar el parc d'habitatges públics i protegits a disposició de les famílies que prefereixin quedar-se al barri, així com als demandants d'altres zones.
Així tothom quedaria satisfet, la gent que vol viure en un pis nou i les famílies que optin per quedar-se a la Colònia. I el que és més important, salvaríem un model de barri que permet unes relacions veïnals més estretes i el manteniment d'un avui, sempre fràgil, vincle social, a través de la construcció comunitària.
El Cabanyal i la Colònia: dos barris, la mateixa lluita
No podríem tancar aquest post sense fer referència a les imatges que ens han arribat aquests dies des del Cabanyal a València, un barri en perill com el nostre, i que porta molts anys de lluita a l'esquena. Ens solidaritzem doncs amb els veïns i veïnes que s'han enfrontat amb els propis cossos a l'actuació absurda de la policia nacional dirigida pel Partit popular d'aquella ciutat.
