La memòria sepultada per l'asfalt

Sobren les paraules... La injustícia continua

El No-RES del capital

Nascuts del No-Res, els barris com la Colònia Castells van arribar a ser-ho TOT per moltes famílies. Amb una mobilitat sempre sotmesa al ritme capritxós del capital, quan començaren a resultar afuncionals pel model d’acumulació metropolità es programà la seva desaparició. El tràgic retorn via degradació planificada dels barris populars al No-Res del capital.

El capítol de la Colònia Castells ja ha quedat escrit a la trista història de la desaparició dels barris populars de Barcelona. Una història de dolor i d’angoixa, d'arribades i partides, d'amuntegament i excés de proximitat, de degradació planificada i expropiacions, però també d’alegries i passions, de mancomunió i resistència compartida, d'orgull proletari i potència comunitària. Nasqueren a contrapèl entre les escletxes buides que deixava la nova ciutat industrial a la perifèria. I ho feren, tornant la necessitat virtut, construint entorns comunitaris proletaris a partir de l'esforç col·lectiu. Foren vivers d'autoorganització a partir de l'autoconstrucció i la cooperació social, però també de resistència i antagonisme vers les classes dominants.

Al principi, la Colònia es significà pel seu caràcter eminentment “confederal” i llibertari. Però aquella potència s'acabà amb la derrota al front del 39 i la dictadura. L'amarga condició de barri vençut unida amb la pobresa de la postguerra propiciaren anys duríssims. Més tard, en ple franquisme, els inicis de certa recuperació industrial feren arrencar un nou cicle econòmic, el desarrollismo. I com ha reflex d'aquest, de sobte, a finals dels 70, els colons veieren com el centre s'expandia. Les Corts havia estat predeterminat per les elits com a entrada principal a la metròpolis: zona mixta de negocis i residència per gent de classe mitjana-alta: oficines, centres comercials i pisos d’alt standing cercats d'espais “verds” semi-privats. Les casetes, els passatges i les formes de vida associades a la ciutat horitzontal, es veieren colonitzats per la dinàmica de la ciutat vertical. Una perifèria dislocada atrapada en la geografia del capital.

Aquest estar fora-de-lloc es certificà amb la condemna a la desaparició que marcà el PGM el 1976. Amb l'afectació, acabà la vida comunitària i començà el declivi d'un barri amenaçat, sotmetent als seus habitants -mai més veïns, per sempre afectats-, a l'angoixa del “corredor de la mort”. Els pobladors sabien que el barri havia de morir, tard o d'hora, però no quan. Mentrestant, la ciutat industrial deixava lloc al parc temàtic, naixia la metròpolis del bussiness i del turisme depredador, on cada pedra adquirí un preu desaforat. Començà la degradació planificada pels barris com la colònia, primer amb l'afectació, després amb l'abandonament progressiu i el lent deteriorament, ocasionat per la desídia egoista de la propietat i certificada per les administracions amb l’impediment d’obres de rehabilitació i millora.

Els colons cada vegada envellien més i també les seves cases, l’entorn s'anava precaritzant. La degradació lenta deixaria lloc a la degradació ràpida a partir de 1999, quan el regidor Hereu proposà de cedir la iniciativa a l'àmbit privat. Aquella reserva en el segon districte amb els preus més alts del sòl, era un pastís massa suculent per conservar un barri popular. Valia molt més el solar que el preu de totes les cases juntes. Llavors començà la mobilització, que no aconseguí parar el pla, però si, almenys, l'assumpció estatal, l’expropiació i el reallotjament d’una part de les famílies amb la firma d'un protocol el 2007. A partir de llavors nasqué Salvem la Colònia, un col·lectiu que apostà per la conservació total de la barriada, amb una primera consigna, retornar la vida als passatges i una segona, rehabilitar les cases en mal estat.

Amb el procés d'expropiació començà un veritable malson, un procés ple d’irregularitats, demores i promeses incomplertes, atacs contra els i les resistents, divisió via individualització i nombroses contradiccions, com el fet de tenir famílies sense dret a reallotjament amb pisos nous buits. La crisi econòmica s'instal·là a casa nostra i l'administració en lloc de rectificar i redissenyar el pla, decidí prosseguí amb l'expulsió i l'enderroc indiscriminat. Política de terra cremada, intensificació de la degradació, impossibilitar la vida als passatges enderrocant casa per casa, trencar la linealitat del barri, obrint grans rasses i solars entre habitatges, destruint els intents de rehabilitació del veïnat, de manera que, al final, fossin els mateixos residents els que desitgessin marxar. El súmmum del despropòsit és que, per falta de fons, el No-Res, el solar on abans hi havia un barri anomenat Colònia Castells, asfaltat o no, hi serà per molt i molt de temps. 

La contradicció més flagrant que genera el pla de destrucció de la Colònia és que després de gastar-se 37 milions d'euros en expropiar una part dels afectats, ara es plantegin tornar a revendre el terreny a l'àmbit privat, en plena crisi, per recuperar aquella inversió i poder destruir la segona fase.

[Text utilitzat pel tríptic promocional de la pre-estrena de No-Res. El documental que narra els últims temps de vida i com es territorialitza aquest procés de desaparició d'un barri popular i les seves formes de vida, el procés de colonització d'un lloc pel No-Res. Una colonització d'un barri popular que simbolitza l'objectiu més evident però més amagat del pla en si, eliminar les formes de vida barates de Les Corts per imposar-hi la vida cara]. 

Més info sobre el documental No-Res

Homenatge a la Colònia. Homenatge a No-Res

Per Salvem la Colònia, és un plaer presentar-vos el vídeoclip de la BSO de No-Res, el documental que explica el trist procés de desaparició del nostre barri.  Des d'aquí volem donar humilment les gràcies a tothom qui ha col·laborat amb el finançament, la producció i edició, tant del documental com de la cançó i del videoclip, perquè almenys quedarà en la memòria la resistència que uns pocs hem intentat exercir contra la geografia del capital. 

BSO [NO-RES] from metromuster on Vimeo.

Veu: Pau Llonch (aka. La Pupil·la)
Bateria: Santi Serratosa
Guitarra i Baix: Oest
Il·lustracions: Otger Miralles
Animacions: Enrique Hernandis

Trobareu la lletra i la cançó a: http://paullonch.bandcamp.com/track/no-res

És molt gratificant saber, que tot i l'amargura de veure com la piqueta ha destruït les nostres formes de vida, no estem soles en aquest procés. Amb petits gests com aquests es quan un nota la presència i la potència, l'alè de la col·lectivitat al clatell. Aquella agradable sensació de no saber-se mai sol. Sempre acompanyat en la mancomunió d'esforços per intentar exercir el nostre dret de construir una ciutat diferent.

L'Ajuntament, l'Institut Municipal d'Urbanisme i la Generalitat, Incasol, Reursa, ens han arrencat amb violència de les nostres petites cases i dels nostres petits carrers, ens han expropiat un patrimoni urbà, però sobretot humà, que no només era nostre, sinó de tota la ciutat. 

Però cal que sàpiguen, tot i l'oximoron, que això no acaba amb No-Res, això no s'acaba perquè la guerra tot just acaba de començar. Plantarem cara en tots els àmbits (barris, treball, educació, sanitat, habitatge), cada vegada som més i estem construïnt un nou Món. Seguirem treballant quotidinament per despertar del malson que el neoliberalisme ens inocula des de que naixem en aquesta ciutat podrida. 

Tornarem cop per cop totes les agressions de les classes dominants. Promotors, constructors, immobiliàries, bancs, administracions, partits... Allà on sigui, farem el possible per expropiar i col·lectivitzar les vostres plusvàlues, la vostra única raó d'ésser i de fer, o millor, de no-fer, ciutat. 

Parleu cínicament en nom de l'interès general, quan els únics beneficiaris d'aquesta situació sou vosaltres. És així com disfresseu la realitat, com camufleu els vostres anhels restringits i particulars -l'augment desmesurat de la renda i dels beneficis associats- per legitimar i reproduir a perpetuitat la situació de desigualtat estructural consubstancial a aquest sistema.

Mai ens fareu creure. 

Els vostres interessos són els vostres, no pas els nostres, els de tothom, els de baix, els del poble, que tant sols desitgem viure dignament en un món més just.

Pròximament, el documental sencer.

Més informació i seguiment a: http://no-res.cc/
http://no-res.cc/

L'expropiació de la ciutat popular

Potser és un tòpic molt manit, però quan veus vídeos d'aquest tipus no pots més que pensar en que, efectivament, la història es repeteix.

Enderrocs indiscriminats, degradació planificada, obertura de solars abandonats des de l'administració pública, persones sense dret a reallotjament, associacions de veïns enfrontades segons els interessos.

La construcció de la metròpolis capitalista sempre té com a revers l'expropiació dels barris populars, i en aquestes operacions les víctimes propiciatòries sempre són les mateixes. I el procés també: acceleració de la destrucció en període d'efervescència econòmica i paralització de les obres en plena crisi.

Era 1993 i era el grup de cases barates del Prat Vermell (anomenades grup Eduard Aunós). I tristament, veïem que el 2011 seguim vivint els mateixos processos. A la Colònia, òbviament, però també al Bonpastor, a Vallcarca, a la Clota a la ciutat de Barcelona. Però també més enllà, a València: http://www.cabanyal.com. O a Madrid: http://puertadehierroenlucha.wordpress.com/.  

Perquè llavors i ara, només s'expropia als pobres!

El conflicte de les cases barates de la Zona Franca, al 1993

Aquí podreu veure tots el vídeos relacionats:

http://es-es.facebook.com/video/?id=109853909053587

I us recomanem també la pàgina del grup al Facebook:

http://es-es.facebook.com/pages/LAS-CASAS-BARATAS-Eduard-Aun%C3%B3s/109853909053587


La tàctica de destrucció dels barris populars sempre ha seguit la mateixa dinàmica, provocar divisions entre afectats individualitzant el problema, no otorgar cap ajuda a la rehabilitació i al contrari, efectuar amb premeditació i al·levosia la degradació planificada, de manera que al final, siguin els propis veïns els que desitgin marxar.

Alienígenes i incompetència institucional

Els esdeveniments es precipiten vertiginosament sobre la Colònia Castells. 
Després d'anar a protestar el dijous a l'Institut Municipal d'Urbanisme pel tema dels desnonaments, en especial el de l'Enkarna, i que aquesta hi tornés el dilluns a consultar el seu expedient, ahir ens vam aixecar amb el barri completament sitiat pels antiavalots de la Guàrdia Urbana.

A continuació, unes instantànies de la concentració amb la gent solidària que hi va acudir, gent de Les Corts, de 9barris, Poblenou o El Clot. Hi van ser el Juan, un altre amenaçat de la Colònia; la Isabel i la Verónica o l'Eliseu, persones desnonades que van voler solidaritzar-se amb l'Encarna. 





També cal destacar la presència al vestíbul de Francisco Arrabal, director de l'Institut Municipal d'Urbanisme, responsable dels desnonaments al nostre barri, i que s'ha vindicat en diverses ocasions pel seu tracte prepotent amb el veïnat. Finalment sembla que en el cas de l'Encarna encara hi ha cert marge per poder denunciar la seva situació, doncs tot just ara s'ha esgotat el procediment administratiu. Cal que sàpiguen que no pararem fins aconseguir el més just, la paralització d'aquest desnonament.

Un nou atac alienígena 

Ahir, dimarts 13 vam viure amb angoixa un altre desallotjament imprevist i sense avís previ. Una altra “invasió alienígena”, un altre abús d'autoritat per part de les administracions, nou persones més sense sostre i les coses que segueixen en la mateixa dinàmica. En lloc de cercar solucions viables i raonades pels afectats se'ls hi complica encara més l'existència; en lloc de garantitzar un habitatge digne per tothom es garantitza un desallotjament pels que menys tenen. Fins quan durarà el despropòsit? Fins quan haurem d'aguantar tanta impunitat?

Eren les 7 en punt del matí quan una desena de furgonetes de les UPA tallaven tots els accessos a la Colònia, des de llavors fins a la tarda, cap veï va poder transitar pels nostres carrers sense ser increpat per algun agent. A l'edifici, habitatge de tres pisos ocupat des de feia prop de tres anys, hi habitaven nou persones que van sortir de casa seva amb les poques pertenències que els van deixar arreplegar.

El cas d'aquest habitatge és com molts dels que s'han ocupat al barri. Alguns pisos ja feia anys que estaven abandonats, deixats i degradats. L'entrada al pis -amb la clau facilitada per l'antic habitant de la casa- va permetre la rehabilitació de l'immoble al mateix temps que proporcionava un aixopluc a persones que no en tenien fins llavors. Fa un any i mig, un dels pisos fins i tot es va reconvertir en una sala de parts on hi va néixer un nadó per part natural. L'amenaça de desallotjament va provocar que la familia hagués de marxar i cerca una solució menys precària i més duradora. Des de llavors, la casa, sobretot, havia estat habitada per estudiants amb ingressos insuficients per pagar un lloguer en aquesta zona de Barcelona, però també per jubilats sense pensió o persones grans amb situacions econòmiques delicades. 

Ho hem dit moltes vegades en aquest blog, l'ocupació aporta dos tipus de solucions a diferents cares del mateix problema. D'una banda, és un mitjà vàlid per denunciar l'especulació immobiliària. Tothom sap que l'existència de pisos buits, s'estima que uns 80.000 a l'àrea metropolitana, junt amb l'existència de famílies sense llar és un dels efectes més perversos del turbocapitalisme actual. A més, l'abandonament provoca degradació per l'edifici i l'entorn, així que, sovint, l'ocupació implica rehabilitació tant de l'immoble com de l'exterior. En cert moment, la gent jove que va començar a ocupar cases buides i abandonades van ser un revulsiu per caminar cap a la rehabilitació del barri, es va rejovenir la vida al carrer, es va portar a terme el Pla R, es va construir un hort autogestionat i es van recuperar les festes majors...De l'altra, des del punt de vista pragmàtic, proporciona un habitatge a persones, joves i grans, que no poden pagar els preus desorbitats del mercat immobiliari. 

La degradació orquestrada com a tàctica contra la resistència veïnal

Ho diuen la majoria de veïns i veïnes. Abans de que enderroquessin cap casa; el barri era un bon lloc per viure, peculiarment bonic i tranquil. Amb l'inici de les operacions destructores, aquí no hi ha qui hi visqui, i sembla més senzill enderrocar-ho tot que mantenir-ho. La degradació consentida, fomentada i propiciada per les administracions com una tàctica premeditada no és una tendència nova al barri, i ja fa més de 30 anys que dura, en concret des de que el PGM va condemnar la zona a la destrucció i expulsió del veïnat. El primer símptoma és quan es comença a no permetre cap mesura de rehabilitació, i després quan s'impossibiliten els lloguers. L'abandonament consentit, el no atorgament de permisos d'obra per recuperar els desperfectes sumat a la pressió que suposa l'amenaça constant de l'expropiació han sigut una constant en les tres darreres dècades de la Colònia. És per això, que els enderrocs actuals segueixen la mateixa lògica i ha sigut la cirereta a la dinàmica de degradació forçosa a la que ha estat sotmès el barri tots aquests anys. La voluntat de les administracions és expulsar a les persones de rendes baixes per uniformitzar i homogeneïtzar Les Corts, amb paraules tècniques, gentrificar el barri, elititzar-lo. I amb això estan desemascarant els seus veritables interessos, es preocupen més per la rendibilitat i pels diners que per les persones. Per ells és més important que quadrin els números que el fet de que les persones amb baixos ingressos es quedin sense casa. I així els hi vam i així ens va a nosaltres...

Els habitatges -valgui la redundància- són per habitar-los i no per especular-hi o enriquir-se. Un pis buit i deshabitat és completament legítim de ser susceptible d'ésser ocupat mentre l'accés a sostre no estigui garantit per tothom. És més culpable qui manté un pis abandonat esperant que n'augmenti el valor per posar-lo al mercat, que la persona que hi entra per rehabilitar-lo i omplir-lo de vida.

La colonia Castells no tiene quien construya...Pero si quién la destruya

 

Amb aquest títular s'inicia la notícia de l'edició d'avui de El País sobre el desallotjament d'ahir. Segons aquest diari i després d'haver parlat amb responsables d'Incasol-Reursa, sembla que no troben constructors que vulguin assumir el cost de l'operació dels pisos de protecció oficial i de venda “lliure” que haurien d'anar als solars que han deixat les demolicions.

Es confirma el que des d'aquest blog venim denunciant des de que va començar el període de crisi econòmica. El pla està encallat per falta de finançament. Nombrosos posts ho certifiquen i si no feu una ullada més a baix. 

I és que ja es veia venir. Estava cantat, quan certifiquessin que no hi havia ningú, ni promotors ni constructors disposats a assumir l'operació, acabarien cercant la privatització del pla. I això és tornar al començament del litigi, al 2001 quan el llavors alcalde Clos i el regidor Hereu pressionats per la Plataforma d'afectats van prometre que l'operació s'assumiria des dels àmbits públics. 

Amb aquest pas, la venda als privats del que fa poc s'ha expropiat, les administracions seguiran amb el cúmul de despropòsits que ens han portat fins aquí. 

La irresponsabilitat i la incompetència institucional ha quedat un cop més al descobert, tant sols ens queda preguntar-nos quina altra en faran. Després de les constants promeses incomplertes (Nadie se va a quedar en la calle); després de les constants demores (En enero de 2011 las dos fases estaran acabadas); després de gastar-se 37 millons d'euros en recol·locar la meitat del veïnat i fer-ne fora a qui no complia els requisits econòmics. Després de gastar-se'n uns quants més en enderrocar el barri inútilment i deixar-hi un solar brut i abandonat. Ara ho vendran tot a la iniciativa privada? 



Els de Reursa (Incasol) i els d'Urcotex 

Quina protecció social dona aquest fet als veins que teòricament encara han de ser reallotjats? Quines garanties? Ho direm nosaltres, tant sols les del màxim benefici econòmic de la promoció per la constructora o promotor de torn, tant sols les que dictin les plusvàlues potencialment extraibles, al marge de les necessitats de les persones que hi vivim.

El pla de la Colònia ha sigut, és i serà un nyap mentre ens governin com si fóssim mercaderies. El govern ha assumit com a pròpia la lògica empresarial i manegerial de gestionar la ciutat i és clar que des d'aquesta perspectiva les simples persones de carn i ossos no comptem. En aquest procés, l'aliança públicoprivada ha estat clau i demostra al servei de qui estan els qui ocupen càrrecs institucionals. En aquesta aliança es fructifica i es visibilitza la solidaritat de les classes dominants per seguir subjugant i extraient beneficis de les classes treballadores. La seva missió no és cap altre que  reconquerir tot el centre de la metròpolis per al seu ús, o millor, abús.

Cap desnonament més durant la crisi. Dijous 8 de setembre: Concentració solidària amb l'Encarna.

Ja ho vam anunciar, després del desnonament il·legal del Willi i de l'hort a finals de juliol, sembla que la següent de la llista és l'Encarna. Recordem que aquesta veïna va estar pagant lloguer fins al juny del 2010, tot i que per llei, la propietat, Barnola S.L no ho podia fer. Fou llavors quan l'Incasol, a través de Reursa va començar a endegar el procés d'expropiació. Tenia dret a una indemnització però no al reallotjament, però sota ma li van assegurar que no és preocupés i que cercarien una solució, que no es quedaria al carrer.  Malgrat la preocupació evident, associada a la precarietat de que et facin fora de casa teva, l'Encarna al no tenir on anar, va mantenir la tranquilitat i va decidir seguir a la casa. 

Des de llavors tot han sigut promeses incomplertes i el procés administratiu ha seguit endavant, de res han servit les cartes a l'alcalde, les rogatives a Reursa i al Districte de Les Corts, per aturar l'expulsió. I a setembre de 2011 la situació és d'extrema gravetat amb l'amenaça de l'expulsió ja pràcticament al damunt. 

La gravetat és major al pensar que si porten a terme el desnonament al lloc de casa l'Encarna hi haurà un solar durant molts anys, doncs no tenen mitjans per culminar la resta del pla. A més, cal preguntar-nos quan costarà el dispositiu de la Guàrdia Urbana per desnonar-la. No sortiria més econòmic proporcionar-li un pis de renda assequible o bé deixar-la a l'habitatge fins que realment hi hagi un projecte? 

Demanem coherència i seny a les institucions responsables i des d'aquí us fem saber que l'Encarna no està sola. 

A continuació us posem la convocatòria de la concentració de suport que realitzarem davant de l'nstitut Municipal d'Urbanisme el Dijous 8 de setembre de 2011. 12h. c/Bolívia 105.  

Us hi esperem, necessitem la solidaritat de tothom!

Cap desnonament més durant la crisi

La secretaria delegada de l’Institut Municipal d’Urbanisme, Mª Camino Suárez Garcia, ha dictat ordre de desnonament immediat per l’Encarna Muñiz, veïna de la Colònia Castells. Després d'una llarga lluita, la decisió sembla irrevocable doncs ha expirat el termini del procés administratiu i han passat els últims vuit dies que tenia per abandonar l’immoble.

L’Encarna és víctima d’un procés d’expropiació mal gestionat per l'Institut Català del Sol (Incasol) i l'Ajuntament per tal d’enderrocar una de les poques mostres de barri popular que queden a Barcelona, la Colònia Castells. Malgrat que molts afectats han estat reallotjats a la zona, també n’hi ha d’altres que han hagut de marxar (22 famílies) i d’altres que directament es quedaran al carrer, doncs una clàusula inexplicable protocolaria va provocar que tant sols tinguessin dret a habitatge els que portessin al barri des d’abans de juny de 2001.

El pla doncs s'emmascara amb la retòrica legitimadora de la rehabilitació quan tant sols respon a l'interès de l’administració per homogeneïtzar i gentrificar (elititzar) el barri de Les Corts. Al final del procés les persones més necessitades i amb les rendes més baixes no podran quedar-se a viure al barri, i els que ho han fet, ja no poden gairebé pagar l'augment que els hi ha comportat el trasllat. I això tant sols de la primera fase del pla, la segona no saben ni quan ni com la realitzaran

On anirà l’Encarna? I els habitants de les altres quatre cases afectades? Després de molts anys de conflicte, l’únic que pot parar els desnonaments és la solidaritat del màxim de gent possible. Segurament no hi haurà dia i hora per procedir a l’expulsió i pot produir-se a qualsevol hora i dia d’aquesta setmana o la posterior, amb l'augment de la precarietat que això comporta.

Les administracions públiques tenen el deure i la responsabilitat d'ajudar a les persones amb situació d'emergència social, o si més no, de no agreujar-la. Des de l'esclat de la crisi més de 50.000 famílies han perdut l'habitatge a Catalunya en els darrers tres anys. En molts casos, l'administració s'excusa dient que no poden fer-hi res, però no és així en aquest cas, doncs, en són directament els responsables. Amb una simple decisió assenyada podrien evitar que més gent quedés al carrer i sense llar en plena desfeta econòmica i finançera. Per això anem a protestar a la seu de l'Institut Municipal d'Urbanisme, perquè tot i no ser els responsables del pla, que és Incasol, si que és l'organisme encarregat de l'execució i els únics que poden evitar-ho.

Exigim la solució per tots els casos exposats i en especial el de l'Encarna. Aquestes persones tenen dret a permanència al seu domicili, almenys, fins que es clarifiqui el calendari de la segona fase del MPGM de la Colònia Castells.

On han de marxar si no tenen capacitat econòmica per fer-ho? Perquè han de marxar si no són capaços de repondre'ls allò que ja tenien, un habitatge digne. I sobretot, perquè ho han de fer, si no tenen previst començar la segona fase en els propers anys i hi deixaran un solar?

Dijous 8 de setembre de 2011. 12h.

Concentració de protesta davant la seu de l'Institut Municipal d'Urbanisme. c/Bolívia 105.

Si voleu informació actualitzada seguiu-nos al twitter @koloniacastells

Incasol (Reursa)

Ajuntament (Districte de Les Corts)

Institut Municipal d’Urbanisme

EXPULSEN AL VEÏNAT DE LA COLÒNIA CASTELLS PER DEIXAR-HI UN SOLAR!

L'ENKARNA ÉS QUEDA! SALVEM LA COLONIA!

Un desnonament brutal, impune i en silenci

El passat divendres 29 de juliol, un nombrós dispositiu, conformat per diverses dotacions d’antiavalots de la Guàrdia Urbana; l'equip tècnic de l’Institut Municipal d’Urbanisme i de Reursa; acompanyats pel nou regidor, també responsable de l’àrea d’urbanisme de l’ajuntament, Antoni Vives i una patrulla de destrucció d’Urcotex, expulsaven al William (Willi) i al seu nebot, de tant sols 8 anys, de la casa on residia al Passatge Castells de Barcelona. No hi va haver ni previ avís, ni notificacions ni res de res, tot i que sabien que residia allà des de feia gairebé una dècada, tenien el seu número de telèfon i coneixien perfectament la situació de precarietat en la que vivia.

Els agents assaltaren la casa, annexa a l'hort, a les 7h del matí, prenent tot el passatge i impedint el pas amb les seves furgonetes. Van entrar pel sostre, com si es tractés d’una operació antiterrorista, mentre el Willi i el seu nebot dormien plàcidament. Els despertaren bruscament, enmig de crits i empentes, i no els deixaren més que una escassa mitja hora per treure totes les pertinençes. El nen, lògicament, plorava, incapaç de contenir-se, mentre els agents l’increpaven: “Pero si no pasa nada, hombre”. “No llores más”. I el renyaven cruament: “Cállate de una puta vez, niño de los cojones”. Tant sols mitja hora escassa per treure la roba i els mobles de deu anys de convivència sota aquell sostre. El to agressiu i prepotent es va reproduïr al llarg de tota l’operació, com quan un comandament, tancat a l’habitació amb en Willy, davant les queixes amargues del desnonat, li etzibava: “Como me sigas hablando te doy un par de hostias que aquí no se entera nadie”.

El Willi i el nebot en el moment de l'expulsió

Poc després, la Lídia, advocada de Reursa, que ja coneixia el Willi de múltiples contactes anteriors, no podía ni mirar-lo a la cara, directament als ulls, donant-li, aquest cop si, la notificació de llançament. Aquesta és la seva manera de fer, sense escrupols i sense ni vergonya.

Primer, somriures complaents: “Tranquilo, si os vamos a avisar antes de echaros”. I després: La política dels fets consumats, la dramática notícia sense previ avís i acompanyada d’aquell terrible seguici per tal de ser executada inmediatament i sense possibilitat d’esmena.

Una persona a l’atur, sense feina, sense recolzament social, sense res més que aquella casa on caure mort. I li extreuen, l’expropien i el desnonen. El despullen de la seva poca cobertura social, i el desposseixen de l’únic bé que pot usufructuar.

És a dir que, els serveis socials no tant sols no han fet bé la seva feina, sinó que han fet tot al contrari. Condemnant una persona, fins llavors amb-sostre a devenir un sense-sostre. Bona política social la de l’Ajuntament de Barcelona, si senyor. Bona política asistencial que ens espera del nou govern convergent. Aquesta és la seva ciutat de les persones, senyor Trias? O per vostès només són persones amb drets, els ciutadans amb majúscules, blancs, de classe mitjana-alta?

Un cop expulsat va ser conduït a una casa acollida dels voltants de Plaça Sant Jaume, on el van deixar estar a ell i al seu nebot, sense pagar res, fins el diumenge. A partir de llavors i fins ara no té lloc on aixoplugar-se. Avui, ara mateix, el Willi no sap on anar a dormir. I no sap que dir-li al seu nebot, com explicar-li que tenien casa però que ara ja no en tenen, que podien dormir en un llit i que ara s’hauran de conformar amb un d'aliè o en el pitjor dels casos, amb el terra.

A la casa també hi residía Benedito, una persona sense papers, del que malhauradament no en sabem res. També estava dormint allà, però no sabem si va poder escapar o si els agents el van aturar. L’hauràn condemnat a un centre d’internament per ser extraditat?(sic) Quina perversitat més gran, expulsat de casa i del país en un sol dia. En quina societat vivim que permet aquest tracte de les institucions als que menys tenen? Als que més ho necessiten? La millor assistència social que podrien fer-nos ara mateix les administracions es deixar-nos viure a casa nostra tranquils i en pau.

Així doncs, a la Colònia s’imposa la rudesa dels fets. Tres persones sense sostre, entre elles un nen i una persona sense documentació. La gravetat de l’acció de l’administració és lamentable, però potser encara són més greus la impunitat i el silenci absoluts que han envoltat l’acció de l’altre dia. Cap mitjà se’n va fer ressò, ningú va protestar, ningú va clamar al cel per a que s’aturés aquella acció, gairebé inhumana. I accentuar el dramatisme excepcional d’aquest desnonament, no vol dir assenyalar l’expecionalitat d’aquest silenci, sinó precisament la seva normativització. La majoria de desnonaments, per desgracia, passen així, en silenci, anònims, impunes. Solen ser individuals o sobre grups reduïts, i gairebé sempre recauen en la baula més dèbil de la societat, migrants sense papers, migrants a seques, persones amb baixos ingressos, pensionistes sense pensió etc. És cert que darrerament, amb la força solidària de la gent,  s'estan aturant un munt de desnonaments, però desgraciadament, encara se'n segueixen produïnt cada dia. 

La defunció de l’Hort de la Cologne



Males notícies també per l’hort comunitari de la Colònia. Els enciams, tomàquets, maduixes i demés han acabat a la brossa de les deixalles i enderrocs municipals. Han arrassat amb tot, menys amb les quatre tomaqueres que hem pogut salvar. Els que seguiu les activitats de Salvem la Colònia sabreu de la importància que tenia aquest espai per nosaltres. Els que no, podeu seguir-ne la història amb les lectures anteriors en aquest bloc. Com es va recuperar un espai abandonat ple de merda i es va netejar, cuidar per poder tenir quatre verdures. Aquest projecte ha costat molts esforços en hores i treball de molta gent, per això volem donar les gràcies a totes les persones que el van fer possible. També formava part de la xarxa que treballa a nivell de ciutat per coordinar esforços pel que fa a l'agricultura urbana.    

  



Els i les resi (st) ents de la primera fase en perill

 

El divendres li va tocar al Willi, però l’engranatge del procediment administratiu no s’atura aquí. Ara aniran a per la Juana (Fior) i el Paco; després a per l’Encarna, per la Judith i pel Joan, per la Loli i el Miguel; i després per l’altra Judith, per la Lisa, per la Jordina i un llarg etcètera de persones que encara vivim a l'ex-colònia. De fet, l’Encarna ja ha rebut una notificació on se li comunica que li queden 13 dies per abandonar casa seva. Té vuit dies per deixar l’habitatge i en el cas de que no ho fés, en només cinc dies, podien expulsar-la de casa seva. Realment, la Maria Camino Suárez García, secretaria delegada de l’Insitut Municipal d’Urbanisme s’ha quedat ben servida abans de marxar de vacances i ha firmat totes les desestimacions i notificacions de desnonament sense despentinar-se. La darrera, aquest últimatum a l’Encarna, amb data 1 d'agost. Caldrà estar atentes als esdeveniments i als terminis per saber el dia concret de l’execucció de l’expulsió forçada i convocarem a una concentració de protesta per tal de resistir l'ordre inquisitorial i punitiva de llançament.

El més grotesc de tot plegat és que malgrat tota aquesta persecucció i afany de deixar sense casa a tantes persones, no tenen intenció d’avançar ni un pam amb l’execucció del pla. El seu únic objectiu, deixar un solar inútil, terra bruta i cremada, inservible, abans d’anunciar –el que tothom sap de fa temps- que el pla de la Colònia està aturat. I que a l’espera de temps de bonança econòmica la situació queda en suspensió ad eternum. Com han fet a Vallcarca, tàbula rassa i el pla s’atura per la crisi. Millor pipicans i terrenys erms que barris populars, que estructures urbanes, des del seu punt de vista, obsoletes. Reursa està en procés de dissolució, malgrat hagin tornat a fixar un termini per l'acabament del pla, el 2015. Si no fos tot tant tràgic, la cosa es per riure. Quantes dates ens han dit i han incomplert des del 2003?



El nou regidor , Antoni Vives i Tomàs, no podia començar pitjor el seu mandat al districte. Després de certa incertesa, en saber, sobre qui recauria el càrrec, els tripijocs polítics han acabat convertint aquest militant convergent, llicenciat en empresarials i especialitzat en màrqueting, en el nou regidor del districte. Inicialment designat com a tercer tinent alcalde de la Casa Gran, també té competències en el Tribunal Constitucional Urbanisme, Infraestructures, Habitatge, Medi Ambient, Noves Tecnologies, Serveis Urbans i Àrea Metropolitana. Potser masses ocupacions per atendre bé els assumptes del districte. I així ha sigut a la Colònia Castells, on ni deu haver tingut temps de contrastatar les pecularietats del cas i no ha aturat, per tant, el procés d’expulsió al veïnat resident o resistent de la Primera Fase. Segurament mal aconsellat, a seguit amb la tònica que havia pautat la ex-regidora socialista Montserrat Sánchez i el que li hagi comentat l’equip tècnic del propi districte, els incompetents de REURSA i sobretot, l’Institut Municipal d’Urbanisme, entitat responsable dels desnonaments del pla.

Així doncs, no ha canviat el posisionament polític vers el tema de la Colònia amb el canvi de govern. La situació actual els orienta cap a la consideració del cas de la colònia com una simple externalitat molesta en harmonia amb la seva mirada manegerial de la ciutat. Els responsables de fer, de produir ciutat, els polítics, els tècnics, els urbanistes, la majoria d'arquitectes tant sols veuen solars, inversions i diners, allà on la resta de mortals, veïem persones, habitatges, relacions, llocs per viure-hi, treballar-hi o simplement transitar. Antoni Vives també és el responsable de l’Ajuntament pel que fa a temes urbanístics, així que no serà per falta de poder, però si, potser, per falta de responsabilitat, que no rectifica i posa un remei, a la situació d’alarma social que hi ha a la Colònia i que està generant l’acció municipal.

Què, o millor, a qui volem salvar...?

Resulta difícil mantenir un bloc amb el títol de Salvem (el que sigui), quan gran part d’aquest (el que sigui) jau moribund, fragmentat en mil bocins de runa, escampats entre Entença-Montnegre i Ecuador. Però la dignitat del veïnat que restem encara està en joc i no podem fer més que informar a mode de cròniques de guerra dels greus esdeveniments que están succeïnt. La Colònia Castells ja no existeix com a tal. Això ho sabíem.

La destrucció de la majoria de les cases pertanyents a la primera fase ha significat la fi de la integritat del barri, en el doble sentit de trencament del conjunt i destrucció física dels immobles, però també de fissurament de la dignitat col•lectiva dels seus habitants. Ens han vinclat la integritat, doncs, però això no vol dir que ja no hi residim o resistim. És aquí on el binomi conceptual resident-resistent actua en tot el seu esplendor. Sóm residents perquè sóm resistents. I sóm resistents perquè sóm residents. Els residents són resistents perquè resisteixen la lògica de la geografia del capital. Si els interessos d’aquesta última són destruir el model de barri que represantava la Colònia, els interessos dels encara habitants, són mantenir l’habitatge, la memòria i el respecte cap a una altra forma de vida. Si els interessos dels gestors del tardocapitalisme són obtenir plusvàlues del territori i de les operacions urbanístiques, els nostres són habitar barris autoconstruïts a mesura humana. Sabem que sóm un model de barri a extripar enimg de la Barcelona opulenta i la ferida supura i està oberta. I qualsevol ferida sinó és té cura d'ella es podria infectar.


 Hi ha una altra cosa que cal afegir. L'actitud beligerant, virulenta, de la parella de veïns funesta de la que ja us hem parlat alguna vegada, segueix vigent. La veritat és que la seva actitud es quotidinament ofensiva, i podriem dir que en general, miserable. Amb la seva idiosincrasia s'estan guanyant el paper de responsables de la destrucció del barri, com els policies, com els destructors, com els de Reursa,com els de l'Ajuntament... Una petita tot i que necessària responsabilitat en l'eliminació del seu propi barri. La seva col•laboració amb els cossos policials és total i manifesta, indicant, assenyalant, aconsellant els millors moments per desnonar, informant de quan les cases són buides, monitoritzant la vida dels altres veïns...Trucant a la Guàrdia Urbana i als Mossos constantment amb qualsevol vana excusa amb el pretext de que els molesten, quan són ells els que no paren d'increpar a la resta d'habitants (sigui amb insults, crits, amenaçes, posant o tocant amb el seu grup de música a tot volum, llençant petards als gossos (l'altre dia inclús parlaven d'enverinar i matar als cans dels veïnat). La seva actitud ha propiciat la policialització del barri, quan aquí mai haviem precisat de la presència prepotent diària dels cossos de seguretat. Cada dia els truquen i es passen hores i hores parlant amb els agents. No s'adonen que la seva sobre-cooperació ha propiciat per exemple el desallotjament del Willi... Se sentiran millor fent mal a la gent? Veïent al Willi, a la Joana, al Joan, a l'Enkarna... Als seus propis veïns, al carrer, sense casa? La veritat és que no s'entén... Perquè fan tot això? Perquè actuen d'aquesta manera? Quins interessos tenen? Per que aquesta violència contra el veïnat que vol residir-resistir a la Colònia? Paradoxalment la casa més bonica de la Colònia alberga la gent més lletja. I curiosament en aquella casa, que pertanyia a un combatent anarquista fusilat pels falangistes al camp de la bota. Quina llàstima.

Què volem ara mateix?

1. Demanem que s'aturin inmediatament tots els procediments oberts fins que s’aclareixi la situació econòmica i social actual: Cap desnonament, cap expropiació. Prou amenaces fins que s’atenui la crisi;

2. Què es netegin tots els solars generats i derivats de l’enderrocament del barri, preservant les cases habitades i habilitant l’entorn per fer-lo mínimament “digne”;

3. Què s’omplin amb els veïns de la segona fase que ho sol•licitin, els 13 pisos buits que existeixen als pisos de protecció oficial del carrer Morales;

4. Transparència i participació en l’el•laboració d’un pla de gestió del que resta de l’execucció. Un gabinet de crisi que assumeixi la nova situació derivada de la crisi econòmica;

5. Reivindiquem la utilització dels solars disponibles (a l’altra banda d’Entença) per promocionar cooperatives d’habitatge en cessió d’ús, especialment per joves i persones amb baixos ingressos. L'Incasol tant sols hauria de cedir el terreny. Ens oposem fermament a qualsevol venda de sòl a promotors i constructors privats.

 

Dignitat entre runes

Breu sobre les festes majors

Més d'un mes que no feiem cap entrada en aquest blog. Aquest any -malgrat les promeses- no hi haurà fotografies de la Festa Major. Què, perquè? Doncs perquè la targeta de memòria on estaven ha quedat greument malmesa. Llàstima! A veure si em podem recuperar alguna, doncs, si no vau venir, us haureu d'imaginar la gran foguera -un dels pocs focs lliures de tota la ciutat- que vam fer al mig del barri. I també els magnifics bancs que vam crear amb quatre palés per a que la gent s'assegués a veure el documental i nou projecte d'escalda que va venir a presentar en David Fuster. Tot va ser fantàstic, l'ambient, el caliu, el sopar, la musiqueta...Contrastant enormement, per cert, amb la realitat quotidiana de pols i runa de la gent de la Colònia. El dia laborable següent a la festa, els enderrocadors tornaven a destruir una part més del barri, i de pas, els bancs que amb tant d'esforç haviem construït. Una acció més dins el "mobbing" que ens estan fent als veïns i veïnes que encara hi residim. Com la d'omplir de runa els solars que prèviament haviem netejat...Degradació programada per a que la gent es cansi i vulgui marxar. I la gent es cansa i volen marxar.

Però Sant Joan ja queda molt enrera. Estem a plè estiu i la canícula apreta, tot i que matissadament. 

Sarajevo:

El paissatge de la Colònia és desolador, la degradació ha devorat els solars que han quedat després de la destrucció massiva que hem viscut aquest últim mes.

Un avís. Si fa temps que no veniu. No vingueu! Si us estimeu aquest barri, quedeu-vos amb el bon record de les seves cases i racons únics. Perquè els bombardeigs sense avions han arrassat la Colònia Castells, com Vallcarca, com el Bon Pastor, com tots els barris populars de la ciutat.

Sabeu el que és sortir de casa cada dia i que cada vegada, el paissatge hagi canviat? Si no viviu en un barri amenaçat de destrucció, ben segur que no. Atravesses la porta, aixeques el cap i un femer de solar més, una caseta menys.

Sabeu que és llevar-se cada matí a les 8h amb els martelleigs i ronroneigs de màquines assassines precedint un gran BAAARRRRAAABBBOOOOMMMMMMMM??? I les parets tremolant i el terra també.

Et desvetlles, treus el cap per la finestra. S'acaba el Món? No, però hi ha un habitatge menys, un boçí de memòria popular convertit en cascalls... Dies i dies, dies i dies, aprenent a conviure amb l'estrèpit indecent... Dies i dies dins que, oh, merda, fins que t'hi acostumes, t'hi habitues... Fins i tot trobant a faltar el despertador-excavadora quan s'absenta esporàdicament...

Això si, per suposat, quan ja t'has despertat... Se'n van a esmorzar... Agafes la son, o millor, et sembla que tornes a aclucar els ulls, quan acudeixen una altra vegada....KRRRRRRRRRRRRRRRRRRR!!!BARRRRRRRRRRRRRRRAAAAAAAABOUUUUUUUUUMMMMMMM!

La veïna crida: Ai! Esto no lo aguanto más! Sinverguenzas! Si no vais a hacer naaaada con esooo... I els destructors es fan el sord mentre segueixen amb la seva feina. -Cumplimos órdenes señora... RRRAAAACATACACACACACCACAC.. I els de Reursa a casa seva o a la oficineta tan tranquils en procés de disolució i els tècnics de l'ajuntament jugant a tirar casetes i obrir solars inútils des de les seves butaques. Com sempre. Tirar per tirar, inútilment. Tabula rassa per evitar tenir classes populars vivint al districte de classe mitjana-alta per excel·lència.

El gabinet policial del barri inspeccionant que la destrucció es porti a terme

No-Res?

Això ès el que hauria de quedar de la Colònia, com anunciava el profètic títol del documental (http://no-res.cc/) que, per cert, ja s'està a punt d'acabar. Però és així? Rotundament, no. Malgrat la runa omnipresent, l'obertura de rases i solars, encara som molts els que quedem a la colònia. I precisament perquè hi som, no han pogut tirar la totalitat del barri. Una petita gran victòria que ens apuntem al nostre favor. Penseu que la setmana santa del 2011 era l'últim termini donat per Reursa per enderrocar completament la primera fase del projecte. És evident que no ho han aconseguit i aquí estem, lluitant i denunciant totes les irregularitats que s'han comès en el desplegament del pla urbanístic. Potser no tindrem barri, però encara ens queda la dignitat. I això ni amb exacavadores, ni amb desnonaments, ni amb amenaçes ens ho treuran mai.

Indignad@s:

L'altre dia vam acudir a l'Assemblea d'Indignats de Les Corts a explicar la situació de la Colònia. Ens va causar una gran impressió, i això que aquell dia, sembla que no hi havia la gent habitual. És una bona notícia saber que hi ha moltes persones que ja no poden més i que ja han dit prou al funcionament de la societat actual, a la combinació mortal entre  el capitalisme de mercat i la democràcia formal.
Ja era hora que esclatés el descontent de totes aquelles persones, normalment submisses i sense veu, que comencen a parlar, que comencen a trobar-se i que comencen a actuar en conseqüència. Des d'aquí volem agraïr el suport transmès i comunicar que la nostra lluita també és la seva i la seva la nostra. Cal seguir treballant per qüestionar el model de ciutat que ens volen imposar, i això és el que intentem humilment des de Salvem la Colònia. Ens veïem els dilluns a la Concòrdia!!!