El barri s'està desertificant a marxes forçades, i quan el desert avança, ja se sap, la situació és irreversible. La vida s'apaga i es resseca, el buit omple l'espai, i l'absència reclama les presències i la vida d'aquells que l'havien poblat.
Ha estat un estiu trist i sòrdid a la Colònia, un estiu de despedides obligades i de trasl·lats forçats.
Maletes plenes de derrota i d'amargor, què com a molt, proporcionen certa sensació d'alleugeriment per la fi de la inestabilitat.
Per uns dies, un flashback temporal trasl·lada als colons al moment primigeni en que ells mateixos o els seus avantpassats havien arribat a la colònia procedents de terres llunyanes. El cicle es torna a repetir i els que ja s'havien convertit en indígenes autoctons de la colònia tornen a esdevenir migrants, ni que sigui per mudar-se a 200 metres. S'emporten les pertinençes, fan el trasl·lat i a sobre han d'assitir impertèrrits a la destrucció del que fins llavors era casa seva. Ràpidament, els martells assassins, acaben en segons el que tants anys va costar aixecar. Fins que el ritual acaba amb el tapiatge definitiu de la casa i l'emparedament de tots els records entre quatre totxanes mal posades.
...De cop i volta, gairebé sense adonar-se'n, esdevenen conscients de què potser aquella serà la última sortida i que ja mai més podran entrar on ho han fet tota la vida...
Heu viscut mai la sensació de passar per davant de casa teva quan ja no és casa teva?
¿El regust amarg de boca que et queda quan instintivament, tornes de comprar o de qualsevol lloc, i automàticament, fas el recorregut de sempre. Tombes a la dreta, a l'esquerra, i de cop, quan veus la primera porta tapiada, veus que estas fent el ridícul, que tú ja no vius allà, que t'has equivocat de camí per la força del costum?
Entre els que marxen, els que han tingut més “sort” han pogut anar als pisos nous, - que no deixen de ser cases (o millor pisos) barats del segle XXI - però els que no, han hagut de buscar-se la vida.
I sort que encara hi ha alguns que s'han quedat al barri perquè es neguen a acceptar les solucions promeses per les administracions.
Encara que amb alguns ens seguim veïent, us trobem a faltar:
Susana, Carlos, Eva, Miguel, Manolo, Laura, Mónica, Dani, Maria, Josefina, Paquita,Ernesto i tants d'altres.
 | ||
| La cadira buida on abans solia seure-hi el Miguel I que passarà amb totes les famílies que no tenen dret a col·locació? S'atreviran a deixar-les al carrer amb una mà al davant i l'altre al darrera, sense cap lloc on anar en plena crisi? I el que és més greu, sense saber que passarà amb el futur de la Colònia, doncs no hi ha diners per desenvolupar la segona fase? És vergonyant, però el buidatge i desertificació del barri sembla que hagi estat planificat amb perfidia i al·levosia, dins el proccés de més de 40 anys de destrucció i degradació del barri i del seu paissatge urbà. M'ho deia l'altre dia una veïna: - Que pena me da! Han conseguido lo que querian, un barrio muerto y sin vida. Y yo? Yo si que me muero en el piso! Ahí en el balcón no se que hacer, leer el periodico... Por eso vengo aquí, a ver quien encuentro para poder paliquear un rato, como he hecho toda la vida... Nosotros somos de estar en la calle... I pels que encara hi vivim encara fa més pena i és tristíssim, perquè hem de conviure dia a dia amb la destrucció quotidiana. NO SABEU o potser si... Què és passar per una casa, i on abans hi veies un somriure d'algú que et deia bon dia, ara tant sols hi veus el gris uniforme del ciment. NO SABEU o potser si... El buit a l'estomac que se'm fa cada vegada al passar per Barnola i no veure el grupet de sempre en torn les taules, els nens i nenes jugant. La Colònia s'està convertint en un lloc trist i inhòspit on és difícil i agressiu viure-hi. S'està transformant en un altre racó informe i uniforme com la resta de la ciutat. Ja queda ben poc de l'esperit de barri viu que l'ha caracteritzat tota la vida. Perquè el barri no és res sense la seva gent, perquè la Colònia sempre hem sigut, més que les quatre pedres o edificis pintorescs, els seus veïns, els que la poblem i recorrem cada dia. I, si això és així, quan han marxat gairebé la meitat de veïns, com serà quan, en el pitjor dels casos hi deixin un solar durant anys i panys esperant que les administracions tinguin diners i pressupost per fer la resta del pla? La crònica és sinistre, ja ho se, però feu-me cas, la realitat és pitjor pels que es veuen obligats a abandonar casa seva per quatre duros i que no tenen on anar. És pitjor pels que lluitem cada dia per transformar la ciutat que ens imposa aquest capitalisme en crisi que no ens deixa arribar a final de mes, i que a sobre es ceba amb els qui menys tenen i menys es poden defensar. Encara podem parar-ho? No ho sé... Però el que si que és segur és que els que ens quedem, seguirem denunciant les irregularitats comeses en el desenvolupament del pla, i seguirem insistint en apostar per una altra Barcelona diferent de la dels negocis i el turisme, del parc temàtic, que sembla s'està imposant com a model imperant. Volem una ciutat viva amb barris reals on els veïns convisquin de veritat i es recolzin colze a colze, i on regni la igualtat i la diferència. I no una ciutat morta, curulla de pau de cementiri, on els habitants no es coneguin de res i no tinguin res a dir-se, on regni la desigualtat i la indiferència. Per acabar, una mica d'alegria que ens trasmet el record. Us pengem una fotografia d'un quadre realitzat per un veí de Barnola, que a part de viure a la Colònia podem dir que és una gran persona i també un gran artista (si voleu podeu veure la seva obra clicant aquí). Otger no deixo de pensar que ens han faltat hores per compartir converses fútils sobre qualsevol cosa important. Potser encara estem a temps? 
|
