dilluns, 13 de desembre de 2010

Destruir per destruir

Malgrat l'ambient dessolat de cementiri, la vida segueix i continua a la colònia. Tot i els forats negres oberts, esvorancs i rasses que descusen el teixit urbà característic, els veïns i veïnes seguim recorrent els carrers a l'entrar i sortir de casa, continuem habitant la colònia.

La contradicció del moment actual:
Passen els dies, les setmanes i els mesos, i poc a poc, totes les coses es van posant al seu lloc. Per una banda, a peu de carrer, la destrucció segueix imparable. Tot i que aquesta setmana han deixat en pau, el que és pròpiament el barri, i s'han dedicat a destruir una altra zona històrica afectada del pla, el Camp de la Creu, a l'altra banda d'Entença. Aquests últims cinc dies, l'exèrcit destructor d'Urcotex s'ha dedicat a destrossar una de les façanes de la mítica Plaça del Carme, el cor del vell barri vuitcentista.
Per l'altra, als despatxos, cada vegada sembla més clar, no saben que fer amb la Colònia, no tenen pressupost per executar la segona fase, ni per pagar les expropiacions ni molt menys per edificar els blocs d'habitatges de recol·locació pels afectats.
La crisi ha atacat al pla allà on sempre fa més mal, a la butxaca, a les possibilitats i opcions de finançament de l'operació. I ara, entre fase i fase, el coitus interruptus ha propiciat que tot quedés a mitges i amb ningú content. Sense la viagra hipotecària, el panorama no pinta gens bé ni per les empreses i institucions encarregades de tirar endavant el projecte; i ni molt menys pels veïns i residents, ja diplomats en paciència, que veuen com la situació promet cronificar-se, un cop més, en la inestabilitat.
Evidentment, al col·lectiu Salvem la Colònia, el fracàs de les institucions i empreses destructores no ens preocupen gens, doncs no són més que víctimes de la seva pròpia incompetència. Però, el que estan fent amb els veïns.... Això no es pot permetre!
Mentre encara hi ha famílies que esperen que els hi diguin quan podran anar al pis nou, recordem que ja fa més de tres mesos que tothom de la primera fase hauria de ser fora. Algunes unitats domèstiques que ja s'han traslladat als blocs de reallotjament estan comprovant que amb l'augment del lloguer i els consums, no podran seguir pagant els rebuts durant molt de temps. De moment la situació no és dramàtica, perquè la majoria de famílies va rebre una indemnització, ni que sigui pel trasllat (1.800 euros). Però, i quan s'acabi aquest coixí? Qui podrà assegurar el pagament del lloguer, o en el pitjor dels casos, la hipoteca, a les persones que s'han vist obligades a marxar de casa seva i a canviar el seu estil de vida per un altre de més car? Cal tenir en compte, tal i com sol passar en aquests casos, que els lloguers que es paguen són molt més elevats als pisos nous que les quantitats que pagaven a les casetes, sobretot en el cas de les rendes antigues, on la diferència és més remarcable. A més, sembla que tot ho hagin fet malament, doncs ja hi ha humitats i goteres en alguns dels pisos recent estrenats, sobretot als banys.

Petit homenatge als que lluiten:
Mentrestant, entre runes, a la primera fase de la Colònia encara hi resta força gent, persones  amb dret a pis pendents eternament de marxar, altres a qui no s'ha garantit una recol·locació digne i a qui es va prometre una solució, exposats a quedar al carrer quan hauria de prevaldre el dret a un habitatge digne i d'altres que no volen marxar ni ho faran. A aquests si que se'ls hauria d'homenatjar, per la lliçó de resistència que estan donant amb el seu exemple. Hi ha gent que no recula, que no fuig del conflicte, que l'afronta i decideixen resistir dignament, des del principi, malgrat els anys, malgrat els atacs, malgrat les picabaralles, malgrat tot això, allà estan... I aquests seran els únics vencedors de tot plegat, potser no econòmicament, però si en dignitat. 

Ès hora de rectificar:
Així doncs la situació a la Colònia pels que patim els embats de l'urbanisme contra els barris populars és grotesca i perversa.

Grotesca per absurda. El pla està encallat, però els enderrocs segueixen. No saben perquè ho fan, però com ho tenen pagat, han d'enderrocar, trencar, esberlar i vandalitzar... Sense motiu. Tal com nens i nenes malcriats, per cridar l'atenció.
I perversa, perquè els afectats, de carns i ossos, seguirem essent els mateixos, els veïns, que hem d'habitar el dia a dia amb els nostres quefers i la necessitat de tenir un sostre i un entorn dignes.

Des del Col·lectiu Salvem la Colònia ho venim dient des de fa uns quants anys, i d'uns mesos ençà, amb insistència. Polítics, tècnics, responsables del pla, RECTIFIQUEU. Heu d'afrontar el canvi de plans d'una vegada! No heu sigut àgils per arreglar la conjuntura, la situació ha canviat respecte a 1976, respecte 2003, respecte 2007...Modifiqueu el vostre prisma, gireu de perspectiva i aposteu per la REHABILITACIÓ integral de la Colònia. Perquè malgrat la destrucció que hi heu sembrat, encara es pot salvar. Tot és possible amb bona voluntat política. La ciutat s'ha de construir pensant en els que hi viuen i no pensant en l'urbanisme com una màquina d'extreure el màxim rendiment i plusvàlua.

És per això que exigim els següents quatre punts:

1.Atureu immediatament la demolició i destrucció de la Colònia.
 
2.Informeu adequadament als veïns i veïnes de l'estat actual de desenvolupament del pla. 
 
3.Deixeu en pau als veïns que vulguin quedar-se a la colònia.

4.Repenseu el projecte tenint en compte la situació de crisi actual. Sempre serà més viable i solvent, la rehabilitació que els pisos buits sotmesos a la dictadura del mercat.


dijous, 9 de desembre de 2010

1ºFASE= KOIMETÉRION

Vita nostra brevis est,
breve finietur.
Venit mors velociter,
rapit nos atrociter,
nemini parcetur.

dimarts, 30 de novembre de 2010

L'urbanisme contra els barris


Article-foto aparegut al Setmanari La Directa, als Quaderns d'Illacrua, 24 de novembre de 2010, núm. 26.

dilluns, 15 de novembre de 2010

ENS TREURAN EL BARRI...

Haureu vist que tenim el blog una mica abandonat, però la veritat és que, tal i com estan les coses, costa escriure. És diferent explicar com es desplega i desenvolupa una lluita per salvar un barri, que narrar la destrucció i enderroc, no tant sols de les cases -el més evident- sinó la pròpia eliminació d'una forma de viure i dels propis veïns. Ja fa un temps que els nostres posts són tristos, però esperem que ens perdoneu, doncs reflexen la desesperació i la impotència de veure com ens trenquen el barri amb impunitat i al·levosia. Ja us ho avisavem, els forats negres estan proliferant per tot arreu, i també taquen les nostres ànimes.

Imagineu com s'ha de sentir un, quan cada vegada que surt de casa, troba un mur menys, una casa menys, un veí menys a qui saludar? No ens posarem melodramàtics, perquè la vida ja ho és prou, però, ho tornarem a repetir, encara que ens costi cada cop més, no deixarem de denunciar als quatre aprofitats que es freguen les mans cada vegada que deixa d'existir un bocí de barri i amb ell un tros de memòria popular.

Els despropòsits es succeïxen a la ja dissortada història de la Colònia, i fins i tot en la destrucció cal fer patir als veïns abnegats que encara hi vivim. Un parell d'exemples. El primer, l'enderrocament gratuït i precipitat d'algunes cases. Us penseu que tenen pressa perquè volen començar a construir ja els pisos de la segona fase? Doncs, evidentment que no... No tenen ni idea de quan podran tenir la inversió suficient per poder començar les obres, ni tant sols què hi faran en el solar, ni res de res...A quina constructora li vendran part dels terrenys per construir-hi pisos de promoció privada i preus de mercat lliure? D'on trauran els diners per cobrir tota l'operació? Recol·locaran als veïns de la primera fase que encara resten al barri o els deixaran al carrer? Què faran amb la segona fase, a part del que ja estan (no fent), deixant degradar els habitatges de la gent més gran? Les opcions pel solar no són gaire prometedores: Un pàrquing o una deixalleria improvisada?


De moment, la única cosa que els preocupa es degradar encara més el barri, fer-lo encara més invivible, què la gent (que encara no ho ha fet) tingui unes ganes bojes de marxar. Per això han començat a tirar a terra cases senceres adjacents a veïns que encara hi viuen, edificis que han tirat tant sols per molestar, per incrementar l'efecte de paisatge desolat després del bombardeig urbanístic. Així m'ho reconeixia el cap dels enderrocadors...- Yo ya les dije, no tiene sentido empezar por ahí, si no vamos a hacer nada con eso en mucho tiempo...Pero no me han hecho caso. Querian que lo triaramos con excavadoras, y yo les dije que nanai, que al lado vivian dos familias y que eso, si se tenia de derribar, había que tirarlo a mano...-Però perquè? -Me dijeron que empezaramos por ahí para presionar a los vecinos que no quieren marxar, es distinto vivir al lado de una casa tapiada, que al lado de un solar...- Més clar l'aigua, més miserable impossible.

L'altre exemple dels despropòsits, tot i de caire menor, són les rialles cíniques que hem d'aguantar els veïns després de cada expulsió i enderroc. Encara no sabem perquè, però els tres o quatre encorbatats de REURSA es pixen de riure cada vegada que hi ha un enderroc, inclús els seus becaris riuen... De què nassos riuen? De la seva incompetència, de la frustració, de pur cinisme? En un enterrament a ningú se li acudiria riure, perquè a sobre que fan fora a la gent de casa seva, els expulsats han de trobar-se amb un somriure, quan no un riallada, d'aquests descerebrats?

Llençem una aposta a l'aire a aquests que riuen tant: A veure quan tarden en fer quelcom (de nou) a la zona on estan enderrocant? Perquè la cosa promet anar per llarg... El barri està mort, perquè s'han carregat la seva integritat, però no la dels pocs veïns que hi quedem. I ho repetim, la cosa promet anar per llarg...



...PERÒ NO LA DIGNITAT

Les excavadores estan entrant a muerte, i cada vegada que assisteixo a un enderroc penso: Què poc costa destruir i quan construir... Què pensarien els esforçats jornalers que van aixecar, amb els seus propis mitjans, cada una de les casetes de la colònia? Segurament si ho poguessin veure i amb la tradició combativa de la que provenien, farien com els nois i noies del casal... Ja que ens han de treure, com a mínim, que els hi costi una estoneta.

CASAL 2: MOSSOS 0

El meu aplaudiment des d'aquí a tota la gent del Casal Popular, que han preferit plantar cara a la decisió judicial, posant les coses difícils, negant-se a marxar el dia que ho havia decidit el jutge, el dimarts 9 de novembre. I és que és la segona vegada que venen els mossos i no poden fer fora als col·lectius que omplen de vida, de projectes i d'il·lusió aquest centre social de la Colònia des de fa prop de quatre anys. Potser serà una victòria simbòlica, potser vindran qualsevol dia de matinada i tancaran el casal, però com a mínim haurà estat difícil. I no sabeu el plaer que resulta de veure, ni que sigui una sola vegada -i aquest cop en són dues- com la impunitat i el monopoli de la violència i l'autoritat no sempre funcionen ni es surten amb la seva.

Aquell dimarts però, no tot van ser victòries, i un veí més de la Colònia, el Pablo, es quedava sense casa. En aquell moment, estava portant a la seva filla a l'escola, amb el que com no hi era, no li van deixar treure ni les pertinències ni els seus estris de treball. Us imagineu la cara d'estupefacció que posaria al veure el seu petit somni enderrocat amb un escampall de coses seves entre les runes? Doncs més estupefactes es van quedar els agents antiavalots al comprovar com davant dels seus nassos, tant sols a 50 metres d'on estaven procedint al desnonament i l'enderroc, unes quantes persones tallaven el carrer Entença davant el Casal i es penjaven de la façana per fer front a la visita de la secretaria judicial, que, igual que els agents, hauria de marxar amb la cua entre cames i sense haver pogut complir les ordres dels superiors.


Per fer-vos una idea de l'ambient d'aquell dia, podeu veure aquest vídeo, per gentilesa de la gent de Metromuster, que estan treballant en  No-RES, un projecte documental vinculat amb la colònia, que un altre dia us explicarem amb més detall.

dijous, 14 d’octubre de 2010

El forat negre

En astronomia, un forat negre és una concentració de matèria d'altíssima densitat, tal que la seva força gravitatòria és tan forta que la velocitat d'escapament és superior a la velocitat de la llum. El terme "forat negre" no s'ha d'entendre com un "forat" en el sentit usual del terme sinó com una regió de l'espai de la qual res no pot escapar, ni tan sols la llum. 
En urbanisme, un forat negre és una concentració d'interessos d'altíssima densitat en un punt determinat de l'espai, tal que la especulació és tant forta que la velocitat de destrucció de barris populars és superior a la velocitat de la vida dels seus habitants.

Un forat negre s'està obrint a la Colònia.
Ningú sap com ha sigut, tothom es pregunta com s'ha obert, però ningú sap resoldre la incògnita. Tothom sap que els foradets negres es converteixen en foradots negres, però ningú es pensava que els responsables de les institucions serien tant necis. Tothom esperava que l'Ajuntament, Incasol, Reursa, Bagursa re-ca-pa-ci-tessin, que tornessin a ser capaços de rec-ti-fi-car, tornar a posar recte una cosa que s'esbiaixa, però resulta que no. Ningú en aquestes condemnades institucions i en els seus podrits partits es capaç de pensar més enllà de vots, de poder i d'aritmètica electoral. Tothom -que il·lusos- esperàvem que davant la situació de crisi algun tècnic responsable- si es que en queda algun- pensés en totes aquelles persones i unitats familiars que s'estan quedant arreu sense casa i a la colònia en concret. Ningú imaginava que s'atrevissin a deixar a la putacalle a persones amb baixos ingressos que per no tenir no tenen ni lloc on caure's mortes. Tothom creu que en aquest país hi ha un estat de benestar -jajaja- encara que hi ha molta gent que comença a veure que tot era mentida. Ningú s'atrevia a dubtar que les assistentes socials acudirien a l'ajuda de tota aquesta gent. Tothom s'ha quedat parat. Ningú ha vingut a arreglar res. Tothom qui ha vingut ha acudit a la Colònia a destruir. Ningú se salvarà. Tothom marxarà i el desert capitalista s'estendrà. Tothom sabia que això podria anar a terra. Ningú s'esperava que ho fessin tant malament.
Ha començat la fase final de destrucció que portem mesos i anys anunciant. Han obert un forat negre que creixerà i creixerà fins a cobrir tota la colònia. I tot desapareixerà sota la runa de les excavadores, dels martells, dels plànols, de les decisions, dels interessos, de l'especulació, dels bolígrafs i dels seus portadors que han sentenciat el barri.
El forat negre ha començat a la cantonada Transversal/Entença. Veieu les hienes amb la càmara?
I mentrestant, de que parlen els diaris?
Si no fos pel baix nivell del personal, la mediocritat i les patologies de tot tipus-amb perdó pels bojos dignes- hom creuria que tot es tracta d'una estratègia molt ben orquestrada i premeditada per donar el cop de gràcia a la colònia. No ha sigut així. I potser és pitjor: Durant mesos hem estat aguantant rumors, intoxicacions, calúmnies, atacs a la web, mentides, injúries, amenaces de mort, maltractes, agressions, denúncies... Heu sentit alguna cosa?
Nosaltres sentim ploure mentre altres només es fixen amb els llamps i trons. 5 línies dedicades al tema i el tancarem. Hi ha qui vol afany de protagonisme perquè la seva vida no val res, i 5 ja són masses.

Hi ha coses més importants com el futur del nostre barri en joc. Ara mateix fa quatre dies que no tenim llum a la nit i el barri és en penombra. Ara mateix estan enderrocant cases il·legalment sense cap mena de protecció, ni pels treballadors ni molt menys pels veïns. Estan tirant cases sense arnesos, pujant-se a escales de mala manera. Tirant sostres sense cap tipus de garantia per la integritat dels veïns i veïnes. Traient uralita sense guants ni màscares mentre hi ha residents a la casa del costat. Destruint-ho tot sense tenir en compte si hi ha algú que viu a la casa annexe. ¡Enderrocant cases mentre hi ha algú dormint a dins! Trencant testos i plantes dels residents. I etcètera, etcètera. En fi, vivim al paradís del surrealisme elevat a la categoria de quotidianitat.

Al barri tenim cinc espècies animals o tipus de destructors, els de corbata i clenxa al mig o faldilla i maquillatge, que apremien a la gent a marxar sense respecte, ni miraments i sense cap termini. Els de l'uniforme municipal, particularment dos, que semblen haver anat a la mateixa guarderia que les SS. Els de l'empresa d'enderrocs que suposo que necessitaran -amb perdó dels presos dignes- reinsertar-se. Els caçavots temorosos en campanya permanent que es dediquen a dictar ordres des de la distància. I els..... No havies dit 5 línies? ...que també estan contribuint amb gentilesa i anades d'olla a enderrocar la Colònia.
Ah i me n'oblidava...Després, es clar, hi ha els voltors, que, tot i que no directament, també ajuden a la destrucció. Tothom sap que quan algun animal mor, sempre hi ha aquestes bèsties a l'aguait, donant voltes, a vegades fins i tot dies, esperant a que mori la passada víctima i el futur àpat. Ai, placer que placer! Estàs acabant amb la professió, ets una vergonya pel col·legi i la respectabilitat d'alguns companys teus, que si que valen, que si que volen però que no poden. I els voltors criden a les hienes.. I ja tenim el titular! Menys mal que n'hi ha que veuen la realitat amb un punt d'esperit crític, i quan veuen el panorama més enllà de la superfície recapaciten i reflexionen, ah! Però la notícia és una altra i no la que dicta aquesta agència d'intoxicació malaltissa. ¿Com era allò de sólo el tonto mira el dedo cuándo el dedo señala al cielo?

dilluns, 13 de setembre de 2010

El desert s'extén, la vida s'apaga



El barri s'està desertificant a marxes forçades, i quan el desert avança, ja se sap, la situació és irreversible. La vida s'apaga i es resseca, el buit omple l'espai, i l'absència reclama les presències i la vida d'aquells que l'havien poblat.


Ha estat un estiu trist i sòrdid a la Colònia, un estiu de despedides obligades i de trasl·lats forçats.


Poc a poc, paulatinament durant tot l'agost i septembre, les famílies afectades de la primera fase van marxant de casa seva. Processons d'armaris, somiers, neveres, rentadores i maletes recorren els passatges. I maletes amunt i més maletes avall.

Maletes plenes de derrota i d'amargor, què com a molt, proporcionen certa sensació d'alleugeriment per la fi de la inestabilitat.




Per uns dies, un flashback temporal trasl·lada als colons al moment primigeni en que ells mateixos o els seus avantpassats havien arribat a la colònia procedents de terres llunyanes. El cicle es torna a repetir i els que ja s'havien convertit en indígenes autoctons de la colònia tornen a esdevenir migrants, ni que sigui per mudar-se a 200 metres. S'emporten les pertinençes, fan el trasl·lat i a sobre han d'assitir impertèrrits a la destrucció del que fins llavors era casa seva. Ràpidament, els martells assassins, acaben en segons el que tants anys va costar aixecar. Fins que el ritual acaba amb el tapiatge definitiu de la casa i l'emparedament de tots els records entre quatre totxanes mal posades.

...De cop i volta, gairebé sense adonar-se'n, esdevenen conscients de què potser aquella serà la última sortida i que ja mai més podran entrar on ho han fet tota la vida...




Heu viscut mai la sensació de passar per davant de casa teva quan ja no és casa teva?

¿El regust amarg de boca que et queda quan instintivament, tornes de comprar o de qualsevol lloc, i automàticament, fas el recorregut de sempre. Tombes a la dreta, a l'esquerra, i de cop, quan veus la primera porta tapiada, veus que estas fent el ridícul, que tú ja no vius allà, que t'has equivocat de camí per la força del costum?




Entre els que marxen, els que han tingut més “sort” han pogut anar als pisos nous, - que no deixen  de ser cases (o millor pisos) barats del segle XXI -  però els que no, han hagut de buscar-se la vida.

I sort que encara hi ha alguns que s'han quedat al barri perquè es neguen a acceptar les solucions promeses per les administracions.




Encara que amb alguns ens seguim veïent, us trobem a faltar:
Susana, Carlos, Eva, Miguel, Manolo, Laura, Mónica, Dani, Maria, Josefina, Paquita,Ernesto i tants d'altres.
La cadira buida on abans solia seure-hi el Miguel

I que passarà amb totes les famílies que no tenen dret a col·locació?

S'atreviran a deixar-les al carrer amb una mà al davant i l'altre al darrera, sense cap lloc on anar en plena crisi?

I el que és més greu, sense saber que passarà amb el futur de la Colònia, doncs no hi ha diners per desenvolupar la segona fase?




És vergonyant, però el buidatge i desertificació del barri sembla que hagi estat planificat amb perfidia i al·levosia, dins el proccés de més de 40 anys de destrucció i degradació del barri i del seu paissatge urbà.
M'ho deia l'altre dia una veïna:
- Que pena me da! Han conseguido lo que querian, un barrio muerto y sin vida. Y yo? Yo si que me muero en el piso! Ahí en el balcón no se que hacer, leer el periodico... Por eso vengo aquí, a ver quien encuentro para poder paliquear un rato, como he hecho toda la vida... Nosotros somos de estar en la calle...

I pels que encara hi vivim encara fa més pena i és tristíssim, perquè hem de conviure dia a dia amb la destrucció quotidiana.
NO SABEU o potser si... Què és passar per una casa, i on abans hi veies un somriure d'algú que et deia bon dia, ara tant sols hi veus el gris uniforme del ciment.
NO SABEU o potser si... El buit a l'estomac que se'm fa cada vegada al passar per Barnola i no veure el grupet de sempre en torn les taules, els nens i nenes jugant.




La Colònia s'està convertint en un lloc trist i inhòspit on és difícil i agressiu viure-hi. S'està transformant en un altre racó informe i uniforme com la resta de la ciutat. Ja queda ben poc de l'esperit de barri viu que l'ha caracteritzat tota la vida. Perquè el barri no és res sense la seva gent, perquè la Colònia sempre hem sigut, més que les quatre pedres o edificis pintorescs, els seus veïns, els que la poblem i recorrem cada dia.




I, si això és així, quan han marxat gairebé la meitat de veïns, com serà quan, en el pitjor dels casos hi deixin un solar durant anys i panys esperant que les administracions tinguin diners i pressupost per fer la resta del pla?




La crònica és sinistre, ja ho se, però feu-me cas, la realitat és pitjor pels que es veuen obligats a abandonar casa seva per quatre duros i que no tenen on anar. És pitjor pels que lluitem cada dia per transformar la ciutat que ens imposa aquest capitalisme en crisi que no ens deixa arribar a final de mes, i que a sobre es ceba amb els qui menys tenen i menys es poden defensar.




Encara podem parar-ho? No ho sé... Però el que si que és segur és que els que ens quedem, seguirem denunciant les irregularitats comeses en el desenvolupament del pla, i seguirem insistint en apostar per una altra Barcelona diferent de la dels negocis i el turisme, del parc temàtic, que sembla s'està imposant com a model imperant.




Volem una ciutat viva amb barris reals on els veïns convisquin de veritat i es recolzin colze a colze, i on regni la igualtat i la diferència. I no una ciutat morta, curulla de pau de cementiri, on els habitants no es coneguin de res i no tinguin res a dir-se, on regni la desigualtat i la indiferència.




Per acabar, una mica d'alegria que ens trasmet el record.
Us pengem una fotografia d'un quadre realitzat per un veí de Barnola, que a part de viure a la Colònia podem dir que és una gran persona i també un gran artista (si voleu podeu veure la seva obra clicant aquí). 
Otger no deixo de pensar que ens han faltat hores per compartir converses fútils sobre qualsevol cosa important. Potser encara estem a temps?


Veïeu com en la imatge, és capta precisa i perfectament, l'ambient que es vivia en aquest esplèndid carrer, abans de la migració i destrucció deliberada per l'Ajuntament i Incasol i executada per Reursa. És a dir en una plàcida tarda del mes de juliol.


dimecres, 21 de juliol de 2010

Article al 'Carrer' sobre la Colònia

Aquí pengem un article aparegut a la revista 'Carrer' de la FAVB (Federació d'Associacions de Veïns de Barcelona).
Sobretot no s'ha de fer cas del pessimisme que pressumiblement us transmetrà el titular, hem de pensar que amb l'esforç de tots els que estimem els barris populars com la Colònia, encara estem a temps de canviar-lo. De vegades, les circumstàncies provoquen canvis sobtats del devenir, així que tot i que la condemna de mort està firmada encara pot arribar l'indult.
Tots els noms dels personatges d'aquest article són ficcionats menys els referents als colons i colones anarquistes, a la memòria dels quals va dedicat humilment aquest article.

dimarts, 6 de juliol de 2010

El Pla D. El principi de la fi

A la Colònia aquests dies les emocions estan a flor de pell. Una sobreexcitació accelerada es denota a l'ambient, tothom està nerviós i els sentiments són ambivalents.
Del positiu podem dir que hem passat la revetlla i les festes majors. Una celebració que ha estat un èxit en tots els sentits i de la qual us pengem algunes fotografies al final del post.
Però ara mateix, la veritat és que no estem per festes ni per explicar-les, perquè se'ns acumulen les coses nefastes que estan passant al nostre barri, ja moribund.
En primer lloc, cal destacar que han vingut els primers manobres a iniciar el pla D d'Incasol – i que tant s'oposa al nostre pla R-, és a dir a destruir i tapiar algunes cases. Tot i el soroll que provoquen els martells destructius repicant sobre els terrats, podem dir que curiosament han treballat silenciosament. Un silenci polític destructiu que fa feredat. I us preguntareu com es pot destruir i enderrocar silenciosament un barri? Doncs parleu amb ells, que són tot uns professionals en la labor. Han fet una feina de formigueta. Cada dia tapiem i destrossem una casa, i així anem matant lentament el barri. Que hi ha veïns al costat o a sota intentant viure? Tant és, els permisos, la seguretat laboral...nosaltres fem el que ens ha ordenat Reursa i prou.

Amb el soroll del ritme destructiu dels martells encara retombant als nostres timpans, després van venir els destructors político-mediàtics. El dia 2. El dia 1 de la derrota de la primera fase, l’alcalde Hereu va fer acte de presència a la inauguració dels pisos nous on van reallotjats els veïns i veïnes. Un acte simbòlic i ritual per la qual tots els (Ir)responsables del pla es felicitaven mútuament malgrat la seva gestió nefasta. L'important és que els veïns ja estiguin fora.
Aplaudiments, somriures forçats, apretades de mans, fotografies... L'alcalde, la secretaria d'habitatge de la Generalitat, el cap de Reursa, el de Bagursa, la regidora del districte, els de l'Associació d'enxufats(ai, vull dir, d'afectats).. Tothom allà amb les seves martingales i el seu posat oficial.
-Ai, Jordi, ja tocava una mica de lluïment personal, després de tots els problemes que has tingut amb les acusacions de corrupció que s'acumulen al teu voltant.
A més, aquest cop estava tot preparat. Els caps de premsa atents, els periodistes diligents i submisos als designis municipals, els veïns “contents” (com no han d'estar contents els propietaris de les cases que no viuen al barri i que cobraran una indemnització caiguda del cel? Com no han d'estar contents els i les residents que després de 10 anys d'amenaces d'expulsió per fi veuran acabat el malson dels papers i la burocràcia?), i tampoc podien faltar els antiavalots de la guàrdia urbana (com podien permetre que algú protestés i cridés utilitzant la seva llibertat d'expressió a l'orella sensible de l'alcalde, sinó permeten ni menjar calçots al carrer?).
En fi, un show mediàtic amb una posada en escena excel·lent.
I llavors vam arribar nosaltres. Els aguafiestas del Col·lectiu Salvem la Colònia, intentant donar veu a aquells veïns i veïnes ignorats/des que no estem a favor del pla urbanístic. Unes 30 persones, molta gent, tenint en compte que a la 13h del matí es treballa, portàvem una pancarta on s'hi llegia: 'Polítics Rectifiqueu. Salvem la Colònia. Volen fer fora als pobres per fer un barri de rics'. També esgrimíem cartells referits als casos de corrupció que han esquitxat a tres persones que curiosament tenen o han tingut relació amb el pla de la colònia (Emili Mas, fins fa poc cap d'Incasol, imputat per falsificació de documents i tràfic d'influències; Ramón Garcia Bragado, regidor d'urbanisme de l'Ajuntament, imputat per prevaricació i tràfic d'influències; i Ramón Massaguer, gerent d'urbanisme de l'Ajuntament pel mateix delicte)
Però de seguida ens van barrar el pas els que citava més a dalt i tant sols ens vam poder quedar a uns metres de les portes, amb els nostres xiulets estridents, els crits i els cartells com a úniques armes.
Que van dir els periodistes de tot plegat? Penseu que van fer constar la protesta? Evidentment que no. Ja ho hem dit, estava tot preparat, el to ha adoptar, el que es podia i es volia dir, les coses a infravalorar, els col·lectius a estigmatitzar... Tot estava ja disposat...La sobremediatització habitual en tots els temes de la Colònia va exitnguir-se i el tractament mediàtic va canviar de direcció, amb una aparició discreta als mitjans. Només les noies de BTV van optar per explicar el que veritablement havia passat, és a dir, van fer la seva feina... Tota la resta de premsa informativa van canviar d'adjectiu pel de publicitària, no fos cas que els seus caps protosocialistes els censuressin i acomiadessin per dir la veritat sobre el cas de “quatre casetes de merda”.

Així doncs, tothom està molt excitat perquè sembla que la condemna a mort del barri comença a certificar-se pels veïns de la primera fase. Ha començat la gran migració i molts veïns estan preparant les maletes per mudar-se en els propers dies. Ells que han sigut, són i seran migrants eterns, un cop més es veuen amb la situació d'haver d'empaquetar les coses i fer les maletes.
Després d'anys de retard i de prolongar l'agonia d'uns veïns obligats a marxar de casa seva, les circumstàncies han fet que molts residents s'alegrin de que per fi els hi hagin donat les claus dels pisos de reallotjament. Perversitats del destí, alguns afectats han acabat fent de la necessitat virtut, i han optat per alegrar-se de la única sortida que els deixaven, l'expulsió.
I no deixarem de preguntar-nos com pot ser que els veïns i veïnes que tenen una vida muntada en un racó màgic de Barcelona , unes relacions diferents, més estretes, que la resta dels seus conciutadans puguin estar contents de rebre les claus d’uns pisos que significaran la seva tomba social i la de la resta de les seves arrels, mentre el polític de torn, en aquest cas l’alcalde Hereu gosi dir amb tot el cinisme indissimulat del món: “ja ho hem aconseguit”, “estem rehabilitant el barri”,“visca la Colònia Castells” .
I es que malauradament, amb tantes dil·lacions i amb la individualització del problema han aconseguit que les veïnes i veïns de la Colònia s’alegrin de rebre les claus dels pisos nous perquè això significa el final de 20 anys de pressions, de marejar-los, de viure en un barri que s’ha anat degradant mica en mica per la falta d’esperança.
El que han de veure els veïns i veïnes és que tots els seus mals són generats per un sistema polític i urbanístic que tant sols afavoreix a les classes dominants i els seus interessos i que no seran aquests el que els hi solucionin. Esperem no haver d'ajudar a cap veí o veïna quan se'n vagin als pisos i no puguin pagar tot el que els hi demanen.
Nosaltres aquí ens quedarem, emplaçant a qui correspongui que rectifiqui, que el pla ha quedat obsolet i que es respecti aquest tros de la Barcelona popular que encara queda en peus.
I ara les fotografies de les festes promeses. Poster un altre dia, amb més calma i si ens ve de gust, us expliquem com van anar.

dimecres, 16 de juny de 2010

Festa Major Popular de la Colònia Castells 2010


A la Colònia Castells vivim moments difícils. D'aquí poc més d'un mes amenacen amb tirar a terra més de la meitat del barri. Avui mateix, amb traïdoria i gairebé sense fer soroll, l'Incasol ha ordenat l'enderroc dels murs i sostres d'una de les casetes del carrer Barnola. Tot s'ha fet a mig matí, quan la majoria de veïns i veïnes estàvem treballant i gairebé ningú se n'ha adonat. És per aquest motiu, pel qual l'amenaça cada dia esdevé més real,que la Colònia necessita més suport que mai. 
Mentrestant, nosaltres seguirem treballant.
I amb la intenció de recuperar el barri hem decidit reprendre l'antiga tradició de celebrar les festes majors per la revetlla de Sant Joan. Convidem a tothom a venir a passar-ho bé a les festes, tant si sou veïns de la zona, com si ja heu vingut els altres anys, o si és la primera vegada que teniu oportunitat de conèixer aquest barri en perill de desaparició i únic a tota la ciutat.
Fem servir les festes com un crit per dir a l'Ajuntament i a l'Incasol que volem salvar i rehabilitar la Colònia. Vine a sopar, a saltar la foguera, al cinema a la fresca en homenatge a Joaquim Jordà, a les activitats infantils o als concerts... 

dimarts, 1 de juny de 2010

Si ells...nosaltRes

I aquí seguim, avançant amb la nostra dèria d'arreglar allò que l'administració ha espatllat.













L'altre dia pensava que realment des de Salvem la Colònia estem aconseguint allò que metafòricament es diu, nedar contracorrent sense ofegar-se.
Si les administracions i molts dels grans propietaris -que no han viscut mai a la Colònia- s'han dedicat a no fer res per evitar l'envelliment i la degradació del barri. Nosaltres, els residents, estem fent tot el contrari, és a dir rejovenint i arreglant el barri.


 Si ells han fet tot el possible per tirar endavant un pla destructiu, nosaltres estem fent tot el que està al nostre abast per rehabilitar, i fer el pla R, que no deixa de ser, en útlima instància, un pla constructiu.

Si aquests, que viuen tant lluny del barri, frisen per accedir a la titularitat dels pisos nous o al cobrament de les indemnitzacions, nosaltres ens desvivim perquè això no s'acabi mai.
Si ells tapien les cases buides, nosaltres pintem les façanes, arrebossem parets, reconstruïm sostres, acondicionem habitatges, fem jardineres...
 Si ells abandonen solars nosaltres els recuperem per fer-hi horts comunitaris, per tenir enciam com aquest..
Si ells prohibeixen les activitats públiques i autoorganitzades dels veïns als carrers, nosaltres organitzem festes majors, revetlles i calçotades.
Si ells volen esborrar la memòria popular de Les Corts nosaltres volem recuperar-la, reviure-la, revitalitzar-la.


Si ells volen que el pla es faci en silenci i ordenadament, nosaltres farem tot el possible per denunciar la situació i fer soroll perquè tothom sigui testimoni de l'eliminació de les classes populars del barri.
 Si ells volen que la gent visqui en colmenes i que treballin obedients com les avelles, nosaltres viurem lliures i feliços a les nostres casetes.
Si ells volen individualitzar, dividir i separar als veïns del barri  nosaltres intentem juntar, sumar, fer pinya.
Si ells volen tapar els seus errors i responsabilitzar als que no estan fent més que rehabilitar el barri, nosaltres farem el possible per destapar tota la negligència i tota la corrupció que hi ha darrera d'aquest pla.



Ai, si ells.....
Si ells escoltessin realment als veïns...
Mira, sinó el que hem pogut sentir en una conversa quotidiana perduda:
-Potser això es retrassa tant perquè els de l'Incasòl no estan tranquils aquests dies- diu la Maria des del banc del carrer Montnegre.
-Ah no?-  pregunta la Carmen, acomodant-se el monyo.
-No, dona, no. Si diuen que estan amb els calçotets tacats....- li aclara la Maria
-Ai, dona, no siguis tant ordinària... Però perquè haurien de tenir por aquests?- diu la Carmen amb to de sorpresa
-No se, no se, hi ha un cert xiuxiueig...- misteriosa la Maria.
-Però, que vols dir amb això?- refuta a Carmen
- No, no, no se ben bé, per una banda diuen que no tenen diners, que estan endeutats. Que no els hi arriba, vamos!- sentencia la Maria
-Va dona! No exageris.- contesta la Carmen
-No exagero, si el més greu és que això no és el motiu de la seva por... Hi ha una altra cosa, mmmmm- dubta un moment la Maria- m'ho ha dit el meu fill que és periodista, una cosa d'aquestes dels polítics, nosequè de la guàrdia pretoriana.
-Però.......això que surt a la tele?- exclama la Carmen
-Si, si, això....
-Però vols dir que aquests tindran alguna cosa a veure amb tot plegat?
-No ho se segur dona, però clar quan el meu fill hem diu alguna cosa gairebé sempre l'endivina, i ja ho diu la dita, cuando el rio suena..........................


               Graffiti acabat: ja no és la iaia de la cara verde        Pintada de Ca l'Agustina

dimarts, 25 de maig de 2010

diumenge tRenta de maig: pla R

El propeR diumenge convidem a tothom a una nova joRnada de feina a la Colònia Castells:

diumenge, 25 d’abril de 2010

RR que RR. Pintant vida a la Colònia

El passat cap de setmana, de sobte, el color va arribar a la Colònia. El diumenge 18 d'abril, un exèrcit de pintors i pintores armades fins les dents amb pinzells, rodets i litres de pintura apareixien pel barri disposades a pintar les façanes d'algunes cases.

I aquesta presència només podia voler dir una cosa...

El Pla R, rr que rr, segueix endavant sense entrebancs, prosseguint amb els treballs de rehabilitació de les cases i dels passatges.

En aquest cas, sobren les paraules...
Val més que valoreu vosaltres els resultats, i per això aquí van les fotografies del dia amb ordre cronològic:

 1. Començem a seleccionar colors i a pintar les façanes adjacents a l'hort del Passatge Castells




2. Pintem més façanes del passatge Castells. Amb aquest groc mostassa això ja sembla el barri de La Boca a Buenos Aires!
3. I aquí seguim...rodet amunt, rodet avall





 4. Dale Fede! Què això agafa color...







5. Però això que són? ....................ESsspraaaaaaaaais?






 6. Si, això sembla....... MIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIAAAAAAAAAAAUUUUUUUUUUUUUUUU







 7. Ah, si mira. També es va pintar la casa de la Lola i la Nines al carrer Barnola


















 8.La cosa va prenent forma, de la "brotxa gorda" a la fina. Aquests pintors si que s'ho curren!






 




9. I les obres finals...............


10. La super-iaia fent ioga al portal mentre xerra amb l'altre veïna des l'ampit de la finestra.









11.Flors, gats i les plantes trepadores estenen els seus braços per tot









12. La nena menja-compost amb el patinet
















 13.La gallina supersònica


 14. I aquí parlant amb les seves amigues reals






Mentre contempleu les obres finals us explicarem com va anar la resta del dia.

Al migdia vam poder disfrutar d'una paella "marca de la casa" que vam poder menjar-nos tranquilament al carrer com hem fet sempre. Aquesta vegada sense la presència inoportuna de mosques ni insectes de cap tipus.


Després de dinar vam tenir l'agadable sorpresa de poder compartir la sobretaula amb José Luis Oyón, una de les persones que segurament, més coneix la trajectòria històrica de la Colònia Castells.
Entre les tantíssimes coses que ens va explicar, sobre els orígens, les causes de la seva formació ..., ens quedem amb la història dels nombrosos militants anarquistes que vivien a la colònia durant els anys 20 i 30.
Un d'ells,  segurament el més conegut, Francisco Piqueras Cisuelo, afiliat a la CNT des dels 14 anys, afirmava en una entrevista amb en Jose Luis, que la colònia era sinó el que més, un dels barris més combatius de Barcelona. Francisco tenia 16 anys  quan se'n va anar amb la 26º divisió-Columna Durruti (121 brigada) a lluitar al front durant la Guerra civil. Després coneixeria l'exili i els camps de concentració a França. I més tard, al intentar retornar, seria capturat i empresonat en varis camps de concentració i presons espanyoles fins el 1945.  Una de les coses curioses del personatge, recordat encara per alguna de les veïnes presents a la xerrada per la seva jovialitat i la seva moto amb sidecar, és que  per aquelles piruetes parabòliques del destí, la seva neta acabaria sent la primera dona ministre de defensa, Carme Chacón i... Piqueras.
I és que així és la nostra democràcia amnèsica. Aquesta setmana, per exemple, hem sentit  altes dosis d'impotència  al veure els homenatges  vergonyants a un feixista disfressat per art de màgia de prohom de la pau i l'olimpisme. La veritat és que en aquest país amb tics surrealistes ja no ens hauria d'estranyar res.  Ni que els jutges com Garzón siguin considerats la mera personificació de l'antifranquisme (Com pot ser-ho un senyor que ha tancat diaris, prohibit partits polítics, encobert tortures, o perseguit independentistes catalans durant el 92?) . Ni tampoc ens haurem de sorprendre del fet que les netes d'anarquistes esdevinguin ministres i acabin dirigint unes tropes militars suposadament pacificadores, -quina antítesis més perversa- que segueixen contribuint per exemple a la llarga i inexplicable ocupació occidental d'Afganistan. 

Però no cal que anem tant lluny, ni que ens posem excessivament demagògics. Quan la realitat es transmuta en simple acumulació de ficcions mediàtiques pre-fabricades pel poder, més val que tornem a la nostra Colònia que, ara per ara, és la nostra batalla particular.
Del que ens va explicar en Jose Luis també volem destacar l'especial seguiment que va tenir a casa nostra la vaga de lloguers de 1931. Es veu que la Colònia va destacar moltíssim en la resistència que es feien als desallotjaments forçats de veïns i veïnes que no podien pagar casa seva. I que era un dels llocs de Barcelona on la vaga va tenir un seguiment més massiu i on cada desajotllament era contestat amb una altra ocupació.

I de la vaga de lloguers del passat, tornem al Pla R del present. La rehabilitació de cases segueix endavant, com la pintada d'aquesta façana del carrer Castells. O la rehabilització integral d'un edifici totalment abandonat des de fa moltíssims anys al carrer Barnola, i que ara es dedicarà a centre social per desenvolupar activitats político-culturals de tot tipus.
Aquesta casa tenia el sostre afectat, i estava plena de runa, i amb poc menys de tres setmanes s'ha netejat completament, s'han tirat els sostres malmesos i s'ha refet un altre cop l'estructura de les vigues. Casi ná... Esperem inaugurar i convidar-vos a conèixer aquest espai en les pròximes setmanes.

I de moment res a afegir....
Una setmana més, els veïns i veïnes aplegats dins el col·lectiu Salvem la Colònia, hem demostrat que l'autoorganització és possible, i que no calen gaires    mitjans sinó tant sols bona voluntat per rehabilitar i tenir cura del barri.