dijous, 29 de desembre del 2011

La memòria sepultada per l'asfalt

Sobren les paraules... La injustícia continua

divendres, 16 de desembre del 2011

El No-RES del capital


Nascuts del No-Res, els barris com la Colònia Castells van arribar a ser-ho TOT per moltes famílies. Amb una mobilitat sempre sotmesa al ritme capritxós del capital, quan començaren a resultar afuncionals pel model d’acumulació metropolità es programà la seva desaparició. El tràgic retorn via degradació planificada dels barris populars al No-Res del capital.

El capítol de la Colònia Castells ja ha quedat escrit a la trista història de la desaparició dels barris populars de Barcelona. Una història de dolor i d’angoixa, d'arribades i partides, d'amuntegament i excés de proximitat, de degradació planificada i expropiacions, però també d’alegries i passions, de mancomunió i resistència compartida, d'orgull proletari i potència comunitària. Nasqueren a contrapèl entre les escletxes buides que deixava la nova ciutat industrial a la perifèria. I ho feren, tornant la necessitat virtut, construint entorns comunitaris proletaris a partir de l'esforç col·lectiu. Foren vivers d'autoorganització a partir de l'autoconstrucció i la cooperació social, però també de resistència i antagonisme vers les classes dominants.

Al principi, la Colònia es significà pel seu caràcter eminentment “confederal” i llibertari. Però aquella potència s'acabà amb la derrota al front del 39 i la dictadura. L'amarga condició de barri vençut unida amb la pobresa de la postguerra propiciaren anys duríssims. Més tard, en ple franquisme, els inicis de certa recuperació industrial feren arrencar un nou cicle econòmic, el desarrollismo. I com ha reflex d'aquest, de sobte, a finals dels 70, els colons veieren com el centre s'expandia. Les Corts havia estat predeterminat per les elits com a entrada principal a la metròpolis: zona mixta de negocis i residència per gent de classe mitjana-alta: oficines, centres comercials i pisos d’alt standing cercats d'espais “verds” semi-privats. Les casetes, els passatges i les formes de vida associades a la ciutat horitzontal, es veieren colonitzats per la dinàmica de la ciutat vertical. Una perifèria dislocada atrapada en la geografia del capital.

Aquest estar fora-de-lloc es certificà amb la condemna a la desaparició que marcà el PGM el 1976. Amb l'afectació, acabà la vida comunitària i començà el declivi d'un barri amenaçat, sotmetent als seus habitants -mai més veïns, per sempre afectats-, a l'angoixa del “corredor de la mort”. Els pobladors sabien que el barri havia de morir, tard o d'hora, però no quan. Mentrestant, la ciutat industrial deixava lloc al parc temàtic, naixia la metròpolis del bussiness i del turisme depredador, on cada pedra adquirí un preu desaforat. Començà la degradació planificada pels barris com la colònia, primer amb l'afectació, després amb l'abandonament progressiu i el lent deteriorament, ocasionat per la desídia egoista de la propietat i certificada per les administracions amb l’impediment d’obres de rehabilitació i millora.

Els colons cada vegada envellien més i també les seves cases, l’entorn s'anava precaritzant. La degradació lenta deixaria lloc a la degradació ràpida a partir de 1999, quan el regidor Hereu proposà de cedir la iniciativa a l'àmbit privat. Aquella reserva en el segon districte amb els preus més alts del sòl, era un pastís massa suculent per conservar un barri popular. Valia molt més el solar que el preu de totes les cases juntes. Llavors començà la mobilització, que no aconseguí parar el pla, però si, almenys, l'assumpció estatal, l’expropiació i el reallotjament d’una part de les famílies amb la firma d'un protocol el 2007. A partir de llavors nasqué Salvem la Colònia, un col·lectiu que apostà per la conservació total de la barriada, amb una primera consigna, retornar la vida als passatges i una segona, rehabilitar les cases en mal estat.

Amb el procés d'expropiació començà un veritable malson, un procés ple d’irregularitats, demores i promeses incomplertes, atacs contra els i les resistents, divisió via individualització i nombroses contradiccions, com el fet de tenir famílies sense dret a reallotjament amb pisos nous buits. La crisi econòmica s'instal·là a casa nostra i l'administració en lloc de rectificar i redissenyar el pla, decidí prosseguí amb l'expulsió i l'enderroc indiscriminat. Política de terra cremada, intensificació de la degradació, impossibilitar la vida als passatges enderrocant casa per casa, trencar la linealitat del barri, obrint grans rasses i solars entre habitatges, destruint els intents de rehabilitació del veïnat, de manera que, al final, fossin els mateixos residents els que desitgessin marxar. El súmmum del despropòsit és que, per falta de fons, el No-Res, el solar on abans hi havia un barri anomenat Colònia Castells, asfaltat o no, hi serà per molt i molt de temps. 


La contradicció més flagrant que genera el pla de destrucció de la Colònia és que després de gastar-se 37 milions d'euros en expropiar una part dels afectats, ara es plantegin tornar a revendre el terreny a l'àmbit privat, en plena crisi, per recuperar aquella inversió i poder destruir la segona fase.

[Text utilitzat pel tríptic promocional de la pre-estrena de No-Res. El documental que narra els últims temps de vida i com es territorialitza aquest procés de desaparició d'un barri popular i les seves formes de vida, el procés de colonització d'un lloc pel No-Res. Una colonització d'un barri popular que simbolitza l'objectiu més evident però més amagat del pla en si, eliminar les formes de vida barates de Les Corts per imposar-hi la vida cara].